La indigència gràfica del viari més antic conservat (s. XVI) de la ciutat de Barcelona contrasta amb les plantes tan ben acabades de les ciutats italianes o alemanyes coetànies. Fragment corresponent al sector de Santa Maria del Mar, el Born i el port. Totes les il·lustracions d'aquest resum han estat recollides en ALBERCH, R. i CABALLÉ, F.: "La ciutat a través del temps. Cartografia històrica". Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Ajuntament de Barcelona, 2001; v.s.n. de SOBREQUÉS, J.: Història de Barcelona. La documentació original es troba dipositada a diversos arxius municipals.

Les Jornades d’història de la cartografia de Barcelona organitzades per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) es van celebrar els dies 19 i 20 de maig de 2010 a la seu de la darrera institució. Una vuitantena de persones van omplir l’aforament de la sala Agustí Duran i Sanpere de ca l’Ardiaca al llarg de les quatre sessions de matí i tarda coronades, en cada cas, amb debats prou animats. La gran diversitat acadèmica i professional dels inscrits ho va facilitar a bastament.

L’objectiu de la reunió científica no pretenia altra cosa, en paraules manllevades del tríptic divulgador, que no fos “millorar els coneixements sobre l’evolució històrica de la cartografia de Barcelona i l’estat actual del llegat” mitjançant un seguit de dissertacions pronunciades per especialistes prou reconeguts. Els coordinadors de l’esdeveniment, la Dra. Ma. Carme Montaner (ICC) i el Dr. Francesc Nadal (Universitat de Barcelona) van fer bona la proposta, tant per la selecció temàtica, ordenada amb un cert biaix cronològic, com per la nòmina dels conferenciants aplegats.

En el torn de paraules protocol·làries d’inauguració de les Jornades, els Srs. Jaume Miranda, director de l’ICC, i Joaquim Borràs, cap d'Arxius de l'Ajuntament de Barcelona, van destacar el que l’esdeveniment suposava per a l’engegada d’una col·laboració que es vol encara més estreta entre les dues institucions. Ambdós van coincidir en la peremptorietat d’adaptar de les col·leccions cartogràfiques respectives, la de la Cartoteca de Catalunya i els fons dels arxius de la ciutat de Barcelona, a les noves tecnologies de la geoinformació amb la finalitat de conservar i difondre de millor manera els testimonis del nostre passat territorial. La celebració de les Jornades i la publicació de les intervencions, eventualitat sobre la qual Miranda i Borràs van conjurar-se per fer-la realitat, seran accions i instruments que ho impulsaran decididament.

Pàg. 1 de 5

El repàs de la “Cartografia urbana i representacions de Barcelona fins al segle XVIII” efectuat per l’arquitecte Manuel Guàrdia (ETSAV, Universitat Politècnica de Catalunya) va constituir, de fet, la conferència inaugural de les Jornades en la mida com va saber emmarcar la temàtica encomanada a la seva intervenció en els antecedents més reculats de la cartografia de les ciutats i en el seu perfeccionament tècnic. La major part de la intervenció va ser dirigida a posar en evidència que la Barcelona dels segles XV al XVIII no tenia un substrat social i polític adient per a impulsar una producció cartogràfica autòctona i de qualitat. Per això mateix, tampoc no hi havia els recursos tècnics imprescindibles per a fer-ho possible. En aquest context de pensament recolzat en el progrés tècnic com a motor d’avenç, el qual hauria de presidir el tarannà teòric de la resta de les intervencions de les Jornades, Guàrdia va destacar el desenvolupament del dibuix de la perspectiva en el Renaixement com una revolució que va fer possible la cartografia urbana i territorial. I més important encara, va significar la comprensió i el domini total de la representació de l’espai, de manera que d’aleshores ençà es pot entendre sense fissures i projectar-lo adequadament.

En les obres de Brunelleschi i d’Alberti, un argenter i un humanista, convergeixen, a parer del professor Guàrdia, la pràctica de la precisió i l’especulació intel·lectual d’abast global. Ho va remarcar especialment i es va estendre en explicar la tècnica renaixentista d’aixecament de plànols urbans mitjançant la mesura de coordenades polars. Així mateix, va repassar les principals innovacions instrumentals i matemàtiques que van desembocar en la triangulació pròpiament dita cap a mitjans del segle XVII. Tot això es donava perquè a Alemanya i a Itàlia hi havia l’estímul necessari per al decantament d’aquestes innovacions.  seguir >>>