<<< retrocedir  Rere aquest dilatat, i oportú, prolegomen, Guàrdia va iniciar el repàs de les fites de la representació de la ciutat de Barcelona amb la vista primerenca de Vermeyen de 1535, el fons escenogràfic de l’embarcament de Carles V per a l’expedició de Tunis, i el panorama més explícit publicat al Civitatis Orbis Terrarum (1572), o el de Wijngaerde (1568) per a Felip II, el qual va restar inèdit. Tots ells autors forasters amb l’ofici ben après. Unes representacions discutibles, però de factura ben acabada, la qual cosa contrastava amb els croquis escadussers de la trama urbana efectuats pels notaris i els eclesiàstics indígenes.

La cartografia urbana, però, rebrà l’impuls tècnic decisiu amb la cartografia francesa del segle XVII sota el lideratge dels enginyers militars, amb Vauban al capdavant. La sistematització i la uniformització del disseny van ser les seves dèries recurrents i és el context en el qual cal situar les panoràmiques i els primer plànols amb punt de vista zenital de Barcelona del segle XVII. Les representacions franceses de finals d’aquest segle ja presenten una trama urbana recognoscible, en una successió que desemboca en el plànol de 1714, efectuat pels mateixos enginyers militars francesos, un veritable “aixecament fidel”.

L’aproximació a les normes a seguir en el procés d’abstracció que va de la realitat a la representació i de la sistematització cartogràfica dels aspectes tècnics, va ser el tema proposat per l’historiador de l’art Juan Miguel Muñoz Corbalán (Universitat de Barcelona) per a dirigir la dissertació sobre “Cartografía militar y representación espacial en el siglo XVIII: de la aproximación anecdótica a la normalización profesional”. Per tant, tot i la referència constant a exemples extrets de la producció cartogràfica de l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona, premonició setcentista de l’Acadèmia d’Enginyers militars de Guadalajara, la ponència va tenir un acusat caient generalista. La preferència del conferenciant per a l’anàlisi dels elements icònics complementaris del mapa, de caient més artístic, ho va reforçar a cor què vols. Tot i així, va provar de conduir l’atenció vers la plasmació de la imatge cartogràfica de Barcelona de finals del segle XVIII. Les etapes del recorregut haurien estat: cap a la racionalització “universal” en la confrontació entre la tècnica i l’art; els mètodes de transcripció i figuració dels territoris i la normalització dels signes convencionals a França i la seva difusió a altres països; la necessitat de l’art en la ciència; el teatre de la guerra i la construcció de la pau; i la manera com els criteris artístics perviuen en la cartografia durant el segle XVIII.

Si la conferència del professor Muñoz Corbalán va tenir molt de valoració artística de la cartografia de Barcelona, la del físic i geògraf Joan Capdevila (Instituto Geográfico Nacional de España), titulada “La geodèsia a Barcelona: protagonistes i treballs”, va ser escorada vers la tecnologia. Aquesta conferència va tancar la sessió del matí del dia 19, presentada i menada per M. Carme Montaner. Ben lluny de proporcionar un empatx de fórmules, el conferenciant va saber trobar el to escaient per a iniciar un públic majoritàriament de “lletres” en les beceroles de la geodèsia, de les triangulacions, de la gravimetria i altres temàtiques que, de només sentir-ne el nom, podien atordir-lo sense remei. D’entrada va aclarir com la geodèsia dóna les referències del mapa mitjançant la mesura del planeta de manera precisa i amb l’error controlat amb mesures angulars corbes, mentre que la topografia en ve a ser una versió reduïda, per a un àmbit molt acotat, amb mesures angulars planes. Però, es preguntava Capdevila, és correcte parlar de geodèsia d’una ciutat? Així és, perquè, en realitat, la ciutat, com qualsevol punt sobre la Terra, participa de xarxes de mesura geodèsica per tal de localitzar-la al món de manera inequívoca mitjançant paral·lels i meridians.

Unes xarxes que es fonamenten en el mètode de triangulació. És per això que el conferenciant va dedicar uns minuts a introduir aquesta metodologia de manera planera a través de la seva petita història des del segle XVII. Com és natural, venia molt a tomb dedicar bona part de la conferència a explicar l’operació de mesura del meridià Dunquerke – Barcelona amb la finalitat d’establir el patró mètric a finals del segle XVIII, ben amanit amb les tribulacions de tot ordre sofertes per Pierre Méchain. De resultes d’aquest mesurament geodèsic, Barcelona va poder disposar d’un posicionament molt acurat de bona hora. Posteriorment, les millores de l’instrumental d’observació i de les capacitats de càlcul van permetre afinar les mesures de la xarxa propera a Barcelona. En aquest àmbit restringit, Capdevila va fer esment dels treballs dels enginyers militars francesos de 1827, els de Cerdà de 1853, els de Garriga i Roca de 1862, els del Servei Geogràfic de la Mancomunitat i de l’Instituto Geográfico Catastral de 1917, per acabar en els de Vicenç Martorell de 1919-24.  seguir >>>

Pàg. 2 de 5

Fragment de plànol de Barcelona no
documentat (ca. 1714) de clara factura militar.