|
Vista des del Pla d'Udes dels
prats i rasos alpins de les valls de Cardós i Estaon, un bon referent de
Geosistema; fotografia d'A. Pèlachs (GRAMP).
<<< retrocedir Després de dir que el llibre només era una excusa per tenir entre nosaltres els autors, Soriano va tenir l’encert de reivindicar l’atenció en el fet que els autors –la Claude i el Georges-, en aquesta obra, reivindiquen la seva trajectòria sencera. No reneguen de res. El llibre és fil per randa tota la seva història científica. Sense forats. Sense oblits. Per això, va dir, val la pena repassar com es construeixen uns conceptes sobre un altres, com canvien els paradigmes i com els Bertrand s’adapten fins arribar a l’actual GTP, que malgrat que estigui en procés de revisió segueix tenint vigència.
El llibre també serveix per veure un dels principis bàsics de Georges Bertrand: si no hi ha humor no hi ha ciència, hi ha dogma. En aquest sentit Jean-Paul Métailié n’és un deixeble avançat, perquè és l’autor de diferents acudits gràfics que hi ha al llibre. Joan Manuel Soriano en va destacar un que li fa especialment gràcia. Un dibuix en què es veu una persona davant d’un pont penjant on es pot llegir “Pont de la interdisciplinarietat. Passeu-hi d’un en un”.
Actualment Joan Manuel Soriano és el cap visible del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP), del Departament de geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un grup que en bona part va sorgir per la insistència de Georges Bertrand, que sempre reclamava un nom per al “laboratori”. “Ara podem dir que les llavors les va posar ell”, va dir Soriano. També va destacar la seva energia permanent; per exemple, va dir, aquesta darrera setmana hem estat al Pirineu amb alumnes de tercer cicle amb els Bertrand, el “problema” d’anar amb ells al camp és que “fan pensar” contínuament, no pots apuntar res. Et fan veure les coses. Són generosos en el temps i en les idees. I va acabar la seva intervenció dient: “Georges Bertrand i Claude Bertrand són unes persones bones. I si volem ser com ells haurem d’esperar que s’aturin perquè no els podrem atrapar mai. De totes maneres, està bé saber que els tenim a l’horitzó.”
En Georges Bertrand va començar la seva intervenció fent un agraïment a la Societat Catalana de Geografia i qualificant el fet com un honor i un dia d’alegria, una prova d’amistat. També va agrair a la Universitat Autònoma de Barcelona i al seu Departament de Geografia l’acollida rebuda i les facilitats donades per a la seva estada. Igualment, va expressar el seu agraïment als traductors del llibre –“els nostres amics granadins”, va dir- i sentim molt l’absència del professor Rodríguez Martínez.
La seva intervenció va tenir dues parts diferenciades: una part d’autocrítica del llibre –va somriure mentre ho deia fent palès que sent-ne l’autor el terme autocrítica es feia estrany- i una part en la qual repassaria algunes qüestions crítiques de medi ambient i paisatge.
|
|
Algunes reflexions a l’entorn del llibre
Respecte el llibre va voler deixar molt clar que per a ell, el llibre també és el llibre dels paisatges d’Espanya: Picos de Europa, las Alpujarras, el Montseny, un fet que havien comentat amb Francisco Rodríguez Martínez i altres traductors com José Menor Toribio. Fent referència als interrogants que havia despertat el títol a Mendizàbal i Soriano, va dir que ells l’acceptaven perquè n’era una versió renovada, amb una nova introducció, un matís espanyol. I per això: “tant per a mi com a per a la Claude és un llibre nou.” Va destacar com al llibre es recullen els pensaments de dos geògrafs oberts a una feina transdisciplinar durant més de 50 anys. Amb articles fets en una època en què no hi havia ni medi ambient ni ecologia. I havent dit això va llegir un fragment de la introducció del llibre traduït amb conceptes com: saberes híbridos, orden metafísico, medio ambiente, etc.
La prova que el llibre és la història de la seva vida científica ho demostra el fet de les cinc etapes emprades per estructurar-ne la presentació:
a) La primera etapa, va dir, va començar l’any 1957 en un viatge d’estudiants de quinze dies de ruta des de “San Sebastián hasta la Sierra de Guara y el regreso por Barcelona.” Sense cap metodologia ni cap projecte, va dir. Ara bé, devia ser un viatge breu però revelador, ja que aquestes dues setmanes van marcar l’inici de la seva carrera tal i com ho demostra el fet que ho destaqués com la primera etapa.
b) La segona etapa, entre l’any 1960 i l’any 1968 és l’etapa en què treballarà a la serralada Cantàbrica. Moment en el qual farà una tesi de geografia, de geomorfologia càrstica i glacial, va dir. La biogeografia i el mosaic territorial, la diversitat entre el nord i el sud, serviran per començar a fixar-se en el paisatge. I cità Ortega i Gasset: “No son León y Castilla, (...) la tierra roja, la tierra de plata (...)”. Volia destacar la Generació del 98’, la filosofia i la poesia dels Azorín, Machado, Unamuno, etc. Segons ells, aquests autors, en les seves descripcions, també donaven compte de les dissimetries, de les diferències territorials: mediterrani-atlàntic, humit-sec, que ell des de la geografia explicava aplicant el concepte de Geosistema. Segons va dir, un concepte barreja de les escoles soviètica, americana i alemanya.
No es va estar de criticar la geografia física francesa d’aquests anys, perquè segons ell feien molta geomorfologia aïllada de les altres disciplines. Un fet que després s’ha vist que era incorrecte perquè faltava l’anàlisi integral
|
|
del medi geogràfic. Tot i que va contextualitzar el moment insistint que tot això passava en un moment en què no hi havia l’ecologia. Durant aquells anys, només l’estudi dels sòls i la hidrogeologia incorporaven una explicació històrica a la geografia física. Quan segons ell, només calia veure com el sistema de la Mesta havia suposat un fracàs ecològic per a la serralada Cantàbrica entre el segle XIV i el segle XIX.
Durant aquells anys va tenir l’oportunitat de treballar sobretot amb geòlegs i alguns geògrafs; va citar Llopis Lladó, Hernández Pacheco, Lluís Solé Sabarís... els primers treballs de Manuel de Terán.
c) La tercera etapa, entre els anys 1968 i 1990, és la més llarga de totes. Per als Bertrand el maig del 1968 va ser la “primavera” de la interdisciplinarietat i de l’encontre normal amb d’altres disciplines, com l’antropologia i els historiadors com G. Duby. I va suposar l’inici d’una etapa de crítica, posició i oposició a la geografia física francesa. Els plantejaments metodològics fonamentats de forma indirecta en la teoria de sistemes i l’anàlisi sistèmica, li van permetre destacar Ramon Margalef i López i Pere Montserrat i Recoder, que va citar com a extraordinaris.
D’aquesta etapa va voler recordar l’any 1972, quan va tenir els primers contactes amb Vilà-Valentí, Capel, Lluch. I recordar les moltes excursions i sortides de camp fetes des d’aleshores. Posteriorment, també va recordar les discussions amb Lluís Casassas, Montserrat Cuxart i l’amic Joan Sabí.
Al final d’aquest període vindrà el treball amb la gent de la Universitat Autònoma de Barcelona i el GRAMP de Joan Manuel Soriano. Va destacar el bon record que tenia de la Universitat d’Estiu de la Seu d’Urgell.
d) La quarta etapa discorre entre els anys 1990 i 2000 i serà el moment en el qual es desenvoluparà el sistema GTP. Segons Bertrand, una proposta metodològica útil per tractar la relació de la societat amb els seus medis ambients. Aquest model va sorgir de la necessitat d’una metodologia que incorporés conceptes nous i pràctics. I a la vegada, es desmarqués de l’ecosistema més estricte que exclou l’antropització. En canvi, el Geosistema tal i com s’entén en aquest model té una dimensió territorial que inclou l’antropització i la socialització del Territori i el Paisatge. Per què tres conceptes si els ecòlegs només en tenen un? Perquè és un mètode que es planteja sobre la complexitat i la diversitat. L’objecte sempre és el mateix però calen tres entrades per tractar-lo, va dir. seguir >>> |
|
