La Serranía de Ronda de Grazalema estant; fotografia de P. Alegre (SCG), desembre de 2006.

 
<<< retrocedir  La traducció d’aquesta etapa no ha estat senzilla. Bàsicament perquè a la versió francesa els Bertrand van fer un joc de paraules vinculant Geosistema a source, Territori a resource i Paisatge a resourcement. Aquest tercer concepte, va dir Bertrand, s’ha traduït com a "recurrencia" però no és un terme encertat. No hi ha traducció perquè és un terme inventat, va sentenciar.

e) La cinquena etapa arriba fins l’any 2009, moment en què s’està revisant el model que proposa el sistema GTP, perquè segons ell li falta consistència a la P de Paisatge. Per tant, és una etapa que no es troba al llibre que s’acaba de traduir i per a la qual ha calgut fer una nova construcció de conceptes. I per això, va introduir un nou terme, el concepte de Paisatge–Territori o sistema paisatgístic territorialitzat, que recentment ha explicat en un número sencer de la revista GÉODOC (3) i que Josefina Gómez Mendoza està traduint per a la revista Ería.

Algunes qüestions crítiques de medi ambient i paisatge

Aprofitant la revisió dels plantejaments exposats al sistema GTP va voler exposar algunes idees per discutir sobre epistemologia i el futur del medi ambient i del paisatge. Va mostrar-se preocupat per l’actual situació de la geografia i va dir que calia un nou pensament per enfrontar-se amb la crisi. Un pensament i no només la pràctica. Ho va il·lustrar dient que "anar de pressa no vol dir treballar sobre les coses directament." I per això va reclamar un nou paradigma global per a la geografia, perquè ara no en té. Un paradigma, a més, que pugui ser de llarg termini. I és que segons Bertrand la geografia ha d’afavorir la relació entre la ciència i la cultura vinculant-les molt millor del que ho ha fet fins ara. En aquest sentit va reclamar el paper del paisatge com a interfase entre la natura i la cultura. Un paisatge de la diversitat. En un moment de postinterdisciplinarietat, en el qual va reconèixer és una clara provocació. De fet, entenem (tal i com ho fa l’acudit del seu llibre citat per Joan Manuel Soriano abans) que parlar de post quan encara hi ha qui es planteja l’interdisciplinarietat o l’entén malament sembla una autèntica broma. En aquest punt va tornar a citar Josefina Gómez Mendoza per mostrar el seu acord amb les nuevas zonas de encrucijadas expressades per ella i reconèixer que hi ha "moltes qüestions vives que hem d’explicar i desenvolupar." Per això, Georges Bertrand va acabar la seva intervenció amb dos nous conceptes: la idea del pensament mestís i la naturalitat.

Respecte el primer concepte va voler expressar com a la nostra cultura, la judeocristiana, se separa sempre la natura de la societat; en canvi, qualsevol societat és un conjunt d’éssers vius que també formen part de la natura. I per això, aquest plantejament és equivocat. Ho va exemplificar mostrant altres societats, amb una altra cultura, que es consideren part de la natura. A més, va afegir-hi que en alguns casos fins i tot són cultures que no tenen el concepte paisatge en el seu vocabulari, però "veuen les coses i no es poden excloure com si no fossin societats paisatgístiques", va dir, en el que va ser una

clara al·lusió a Augustin Berque, de qui es va voler desmarcar clarament. Per a Bertrand "tots els objectes són subjectes. No existeixen els espais territorials naturals. No existeix el natural, el pensament mestís està de moda. La geografia se n’ha d’aprofitar."

Pel que fa al segon concepte, Bertrand va començar per dir que la naturalesa és un conjunt de processos energètics biofísics, modificats per la societat. L’impacte humà, però també la socialització i la seva representació. Per tant, va dir, direm que per estudiar el medi ambient cada cop més la naturalesa està a la societat. Per això no parlarem de natura sinó de naturalitat i n’estudiarem els diferents gradients.

Acte seguit va dir que calia conceptualitzar. I, de nou, va posar l’exemple del GTP perquè el paisatge no estava ben conceptualitzat. I ara li sembla que sí tal i com es pot comprovar, va dir, “pasando por el paisaje” en referència al número 56 de GÉODOC. Com a preàmbul a un segon fragment del llibre va dir: "del que es tracta és de retornar al geogràfic perquè això pertany a tothom, potser també als geògrafs."

I per acabar la seva presentació va recordar una anècdota dels anys seixanta, quan tornant dels Picos de Europa i de Madrid, al pas fronterer, un guàrdia civil es va interessar per unes bosses que portava al seient del darrere del cotxe. En respondre que eren mostres de terra, el guàrdia civil li va dir: "¿No será tierra de España...?" Bertrand va somriure i digué: "bé, han passat els anys i ara aquest llibre és un tros de tots els Parcs d’Espanya en paper i un tros dels records dels nostres amics."

El torn obert de preguntes va finalitzar sense cap qüestió, perquè ningú tenia respostes per donar i en canvi, moltes preguntes per respondre. Així doncs, l’acte va acabar a les 20:37 hores sense preguntes i una sensació molt agradable d’haver viscut un moment molt entranyable, únic i irrepetible, de la història de la geografia del paisatge. [Albert Pèlachs]