<<< retrocedir  Després de la Guerra Civil, amb la substitució de la JAE pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), amb l’edafòleg José Mª Albareda al capdavant, des de la secretaria general, Solé fou cridat a participar-hi. Malgrat el palès anticatalanisme d’Albareda, un sentit pragmàtic d’acollir els científics que no havien marxat a l’exili va prevaler. Gràcies a això, el CSIC comptà des de ben aviat amb l’Instituto Juan Sebastián Elcano, dedicat a la geografia, i la revista Estudios Geográficos, que Terán dirigí.

Reprenent el paral·lelisme de les trajectòries professionals de Solé i Terán, la professora Gómez Mendoza recordà que tos dos foren catedràtics rere la guerra. Primerament i durant pocs anys, ocuparen càtedres a instituts; ben aviat, guanyaren plaça de catedràtic a la universitat, Solé a Granada i no gaire anys després a Barcelona, i Terán a Madrid. Ambdós foren membres actius del CSIC, on col·laboraren profitosament. Terán fou president de l’Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC i Solé de la secció de Barcelona.

Un dels llocs claus d’aquesta col·laboració fou l’Instituto d’Estudios Pirenaicos, amb Solé a la presidència i Casas Torres a la vicepresidència. Aquest organisme, adscrit al CSIC, radicat a Saragossa des de 1942 i a Jaca des de 1964, prengué el Pirineu com a àmbit d’actuació i desplegà, a través de congressos i col·loquis internacionals, un seguit d’estudis interdisplinaris que posaren en contacte científics espanyols i francesos, en una postguerra gens favorable a les relacions transfrontereres. La Dra. Gómez Mendoza evocà com les activitats d’aquest institut serviren per afermar l’amistat entre Solé, Terán i Orlando Ribeiro -el patriarca de la geografia portuguesa moderna-, que tingué un moment culminant al congrés de Lisboa de 1949. I destacà com a les reunions pirenaiques s’escometia la lectura del mapa geològic, la tècnica del bloc diagrama, els qüestionaris de geografia regional i els programes d’hàbitat rural, entre d’altres competències geogràfiques.

Les vides d’Alexandre i Cèsar no foren contemporànies, fet que privà la història d’una trobada colossal, i hem de comparar-les de la mà del grec Plutarc. Les de Solé i Terán, en canvi, sí que ho foren i pogueren confluir en una estreta amistat, fraternal - remarcà Gómez Mendoza-, de gran profit per a la geografia. Llegats d’una importància cabdal són les grans obres de geografia peninsulars dirigides per Solé i Terán: la Geografía de España y Portugal (1949-52 a 1967) i la Geografía Regional de España (1968), on intervingueren destacats geògrafs, com és ara i entre d’altres Salvador Llobet, Joan Vilà-Valentí, Pierre Deffontaines i Antonio López Gómez, que signaren les monografies regionals dedicades a territoris del llevant peninsular. La professora Gómez Mendoza destacà les aportacions del Dr. Solé a l’hora de fer una interpretació geològica de la Meseta, de traçar els blocs diagrames que il·lustren l’evolució de la serralada Central, i, per descomptat, en esquematitzar les grans unitats estructurals de Catalunya, tal com apareixen a la Geografia de Catalunya (1958) de l’AEDOS.

Comptat i debatut, la Dra. Josefina Gómez Mendoza ens evocà el Dr. Solé recolzant-se en la figura de Manuel de Terán. Ho pogué fer perquè les vides de tot dos, ensems que paral·leles i contemporànies, havien estat complementàries, fruit d’una estreta relació personal i d’un treball de conjunt d’alta vàlua científica, que donaren com a resultat un valuós llegat per a les generacions de geògrafs posteriors i un record inesborrable per als qui tingueren la sort i l’honor de conèixer-los. [Enric Bertran]