Dijous 18 de juny de 2009 se celebrà, a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la sessió de cloenda del curs 2008-09 de la Societat Catalana de Geografia (SCG), que estigué dedicada a recordar Lluís Solé Sabarís, talment com havia començat, el 25 de setembre de 2008, amb un acte en memòria de qui fou president (1972-81) de la SCG, en ocasió del centenari del seu naixement. Si a principi de l’exercici que es clausurava havien estat els membres de l’IEC Joan Vilà-Valentí i David Serrat els que havien glossat la figura del Dr. Solé des d’una perspectiva catalana, ara es tractava d’adreçar-li un esguard des d’Espanya. I ningú millor per a fer-ho, pel mestratge i l’amistat que li va dispensar, que la Dra. Josefina Gómez, catedràtica d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universidad Autónoma de Madrid (UAM), que titulà la seva conferència Lluís Solé i Sabarís y la geografía española.

 
 
La fotografia de la conferenciant és d'E. Bertran (SCG)

L’acte fou obert pel president de la SCG, Dr. Francesc Nadal, qui va agrair la presència a la sala Nicolau d’Olwer de l’IEC de la consòcia Conxita Sugrañes, vídua de Solé Sabarís, i d’altres familiars de l’homenatjat. A continuació féu la presentació de la ponent, de qui va posar de relleu l’extensió del seu currículum, quant a mèrits científics i acadèmics, cosa que l’obligava a fer-ne una selecció. Això no obstant, començà per destacar que la professora Gómez Mendoza era sens dubte la geògrafa de fora de Catalunya que més havia participat en les activitats de la SCG. Prova d’això era la seva pàgina a l’Obrador Obert, on es podien resseguir les seves intervencions com a oradora a la tribuna de la Societat i com a articulista a Treballs de la SCG. Dit això, repassà la seva trajectòria professional, de la qual ressaltà que fou la primera dona rectora de la UAM, presidenta de l’Asociación de Geógrafos Españoles (AGE) i actualment directora del grup de treball sobre Història del Pensament Geogràfic de l’AGE, i membre de diverses acadèmies científiques. Del seu currículum acadèmic, recordà la seva tesi doctoral, Agricultura y expansión urbana. La campiña del Bajo Henares en la aglomeración de Madrid, dirigida per Manuel de Terán, i el seu nomenament com a doctora honoris causa per la Universidad Carlos III.

Abans de començar la conferència, el Dr. Joan Vilà-Valentí, pronuncià unes paraules preliminars, per destacar el deute que hom tenia amb Lluís Solé i Sabarís, més enllà del llegat científic, geològic i geogràfic, que ens havia deixat. El professor Vilà parlà del respecte degut a les persones que tot fent de mestres, obrint-nos camí en el camp de la geografia, et brindaven ensems la seva sincera

amistat. Recordà, en aquest sentit, Pierre Deffontaines, Manuel de Terán, Orlando Ribeiro i Lluís Solé Sabarís, geògrafs que foren mestres de geògrafs i referents permanents en el camp de la geografia.

Tot seguit prengué la paraula la Dra. Josefina Gómez Mendoza, que avalà la intervenció que es disposava a iniciar amb la gran admiració que professava a Lluís Solé Sabarís, fet que compensava l’atreviment de parlar-ne en un lloc com la SCG i davant d’un públic proper a la persona recordada. Dit això, la professora Gómez Mendoza, començà per repassar les trajectòries de Lluís Solé (1908–1985) i de Manuel de Terán (1904–1984), que van discórrer de bell nou a mode de Vides paral·leles i si se’ns permet la gosadia d’esmenar la plana a Plutarc, contemporànies. En efecte, tots dos geògrafs foren professors d’ensenyament mitjà, a l’Institut-Escola del Parc, Solé, i a l’Instituto-Escuela de Madrid, Terán, en aquells magnífics i admirats laboratoris de la pedagogia sorgits a l’empara de la Institución Libre de Enseñanza. Ambdós mantingueren contactes científics amb professors estrangers, Solé amb Pierre Birot i Pierre Vilar, i Terán amb Albert Demangeon, pal de paller de l’escola geogràfica francesa, en aquells moments en plena efervescència. Tots dos demanaren de ser pensionats per la Junta de Ampliación de Estudios (JAE); Terán va anar a l’Institut de Géographie de París, mentre que Solé hagué d’ajornar la seva estada a Berlín. Tanmateix, val la pena de recordar un dels arguments de Lluís Solé en cursar la sol·licitud de la beca: no pot ser que la geologia espanyola sigui patrimoni de les escoles estrangeres. Calia obrir portes als geòlegs espanyols i, per extensió, als geògrafs. Aquí rau, doncs, un dels punts d’interès de la renovació de la geografia, que des de Barcelona Solé mirà d’impulsar amb dos projectes de plans d’estudi d’una llicenciatura de geografia, els anys trenta inexistent.

Seguir >>>