Ahir a la tarda, es desenvolupà la darrera lliçó del cicle Les terres de Lleida en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes, que amb tant d’encert ha promogut en Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. La conferència anà a càrrec del president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, Ramon M. Roca Sastre, que parlà sobre El Dret Civil Català com a expressió de la unitat territorial de Catalunya.

El doctor Roca Sastre inicià la dissertació invocant la seva naturalesa lleidatana [nascut a Tàrrega i format a Guissona] i la coneixença de la part alta de la província de Lleida, adquirida en l’exercici professional de registrador de la propietat al Pallars Sobirà, la qual cosa li féu més evident el contrast de voler vincular amb la Depressió de l’Ebre els grans massissos prepirinencs i pirinencs que constitueixen bona part de les terres occidentals de Catalunya, equívoc que si ha donat lloc a textos escolars desconcertants, exigeix una major atenció, tenint en compte que la Llei Orgànica assenyala "que també es podran establir divisions territorials diferents de la província".

A través de la premsa i al llarg del present curs ha estat estudiada la unitat de Catalunya sota diversos aspectes, però encara no se n’ha exposat –digué- la visió jurídica, base i suport de la seva unitat». Per recolzar la seva tesi, el doctor Roca Sastre s’endinsa en el camp del Dret Català, tot significant la seva vàlua específica en matèria successòria, familiar i patrimonial, que es reflecteix en el Dret patrimonial particular, Dret de propietat i contractual, "coses que permeten d’afirmar que el Dret propi vigent a Catalunya forma un conjunt harmònic dintre de la diversitat de comarques, que manté la seva unitat en les institucions viscudes, aspecte jurídic que col·labora amb els caràcters regionals de tipus històric, sociològic, econòmic, literari i altres que prefiguren la fesomia especial del territori català. Tot intent de disgregació d’aquesta unitat –afegí- seria pertorbador i s’hauria de refusar per moltes raons".

Procedí, seguidament, a un minuciós i exigent estudi de la gran trava que en ordre al Dret Civil manté la unió de les terres lleidatanes amb la resta de Catalunya, que constitueix un bloc compacte de caire jurídic les fonts del qual es troben a la Llei i als costums que a través dels segles han donat un Dret Civil autòcton o de pròpia elaboració. Llei emanada la major part dels cops de les Corts Catalanes, possiblement anteriors a les antigues Corts angleses, sent digne d’assenyalar que les primeres celebrades al nostre país ho foren precisament a la ciutat de Lleida, on ha existit sempre una tradició jurídica que ha donat eminents jurisconsults, entre els quals destacà els germans Ferrer, Pons, Dispens, Guillem de Pabort, Pere Martí, Miquel de Cortada, Francesc Molí, Antoni Vilaplana i molts altres, amb l’arrencada del cos jurídic del segle XIII, les Consuetudines Ilerdenses, compilades pel cònsol lleidatà Jaume Botet. S’aturà a considerar la gran projecció que en matèria de Dret Civil propi emanà de la Universitat de Cervera en temps difícils, i que el propi rei que promulgava el decret de Nova Planta, restablia la vigència del Dret Civil Català que abans havia derogat.

Compilació del Dret Civil Català

Féu un examen dels corrents codificadors del Dret Civil, que amb excepció d’Anglaterra, prevalgueren a Europa, i dels quals Espanya no es mantingué al marge. El Projecte de 1851 fracassà i donà pas al de 1889, més deferent, en arribar a la codificació d’aquells drets propis, amb l’obligatorietat d’incorporar-los al Codi General en forma d’apèndixs, camí que Catalunya es resistí a seguir, gràcies a la qual cosa ha estat possible d’arribar a l’actual Compilació del Dret Civil Especial de Catalunya, en el qual es pot destacar, també, la participació lleidatana i l’aplicació del qual s’estén a tot el territori català, cosa amb què el propi Dret referma el màxim sentit de la seva unitat.

Detall transversal de la façana de la Paeria de Lleida; fotografia de Ramon o Martí Manent en el llibre Imatges de Catalunya (Madrid: El País - Aguilar, 1995; p. 220); a tall de peu hi figura: "L'any 1486 la planta inferior del Palau de la Paeria va ser convertida en presó de la ciutat, que s'hi va mantenir fins al 1816, en què va ser traslladada a l'església de Sant Martí."