Abans-d’ahir dilluns, 20 de març de 1967, a la Delegació a Barcelona del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, se celebrà la XIV lliçó del cicle Les terres de Lleida en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes, que organitza el Centre Comarcal Lleidatà i que anà a càrrec del llicenciat en Dret Civil i Canònic, el doctor i mossèn Ignasi Maria Colomer i Preses, que parlà sobre Les fronteres catalanes a les terres de Lleida.

El doctor Colomer començà la seva dissertació tractant dels procediments emprats per delimitar un país i afegí que la manera més estesa consisteix a indicar-ne el contingut seguint la línia imaginària que el separa dels seus veïns. Un altre sistema és la representació plàstica sobre un mapa. La cartografia moderna duu a suposar que les fronteres resten dibuixades sobre el terreny amb tota precisió i exactitud. Però els mapes antics assenyalaven els diversos territoris segons un altre sistema; en comptes de donar el límit fins on arriba cada país, marcaven amb signes convencionals les poblacions que li pertanyien i calia deduir aproximadament les fronteres pel distintiu d’una altra pertinença que duien els poblats del seu voltant.

Les tribus i llurs ciutats

Ptolemeu tracta de dues tribus lleidatanes diferents: una al litoral –els ilercavons- i una altra a l’interior –els ilergets-. Entre els mapes anomenats de Claudi Ptolemeu, el més antic que ha arribat fins a nosaltres és un manuscrit grec del segle XI. El territori dels ilerdenses s’estén des del mont Edulius –edulï oróc [Montsec]- fins al riu Turulic –turulïc Potamós [riu Palància]-; la divisió entre ambdues tribus lleidatanes ve senyalada pels ilercavons. Per descomptat es tracta –afegí el doctor Colomer- de les tribus més poblades del nostre país, ja que els cossetans i els ceretans només comptaven amb llur capital respectiva; els ausetans i els castel·lans tenien quatre urbs per cada tribu; els indigets, cinc ciutats; els laietans, sis; tan sols els lacetans tenien deu urbs, per competir amb els seus veïns de Lleida. Les ciutats dels ilergets eren: borgïdon [Berbegal o Benavarri], borgodïa [Balaguer o Barbastre], bortïna [Almudévar?], gal·lïka frauïa [Fraga], ïlorda [Lleida], kelsa [Gelsa, Vilella d’Ebre], orga [Àger?], oorkïa [Urgell?], oska [Osca] i sukkosa [Saragossa], la identificació de les quals ha estat molt discutida pels geògrafs, sense arribar a un total acord.

Mossèn Colomer digué que sobre aquestes urbs es fundà al segle V la diòcesi de Lleida, com a sufragània de la metròpoli primada de Tarragona. Durant la dominació islàmica la diòcesi de Lleida es traslladà a Roda d’Isàvena. Un cop reconquerida la terra ilerdense el segle XII, la seva diòcesi s’adaptà a la divisió en comtats i ha romàs invariable fins el nostre segle, malgrat les noves divisions administratives de les vegueries i els corregiments; la creació de les províncies en 1833 tampoc no afectà la diòcesi lleidatana, els territoris de la qual s’estenien per les províncies de Lleida, Osca i Saragossa. Només la reforma de l’any 1957 li amputà totalment el terreny saragossà i li mutilà una mica la zona d’Osca; així mateix, permutà amb la Seu d’Urgell els enclavaments que tenien i es perdé un altre minúscul enclavament lleidatà dins la diòcesi de Solsona.

La divisió del Principat en temps de Napoleó

La divisió de Catalunya –prosseguí el doctor Colomer- en quatre províncies té un precedent immediat en l’esquarterament del nostre Principat en temps de Napoleó, primer, l’any 1810, en quatre corregiments –Girona, Barcelona, Reus i la Seu d’Urgell- i poc després, l’any 1812, en quatre departaments: del Ter –capital Girona-, de Montserrat –capital Barcelona-, del Segre –capital Puigcerdà- i de Boques de l’Ebre –capital Lleida-. Part de la zona catalana situada en terra d’Aragó s’annexionava al departament de Boques de l’Ebre, que es dividia en quatre porcions, Cervera, Tarragona, Tortosa i Lleida.

Des de l’any 1933 s’assagen noves divisions territorials sota pretextos pseudocientífics, fonamentats en l’aspecte geològic o hidrogràfic, però sense donar cap mena de valor a l’aspecte humà, que és el més important. I així s’han projectat divisions tals com la mal anomenada de la conca de l’Ebre, que pretén separar de Catalunya la província de Lleida. Quelcom tan absurd com intentar una nova divisió d’Europa en estats de la conca atlàntica i estats de la conca mediterrània, prescindint de la unitat ètnica, lingüística i jurídica de les nacions.

[traducció de l’article publicat a La Vanguardia el 22 de març de 1967 realitzada per Enric Bertran]