El 15 de novembre d’enguany la professora Isabel Pujadas i Rúbies va pronunciar la conferència Mobilitat residencial i expansió de l’urbanisme dispers a la Regió Metropolitana de Barcelona: de l’anàlisi macro a l’anàlisi micro, dins de les activitats organitzades per la Societat Catalana de Geografia per al curs 2006-07. L’acte va ser presentat pel senyor Enric Mendizàbal i Riera, vicepresident d’aquesta Societat, que va glossar breument la trajectòria professional de la ponent als assistents.

La senyora Isabel Pujadas és doctora en geografia i professora titular del Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. D’entre les seves línies fonamentals d’investigació al voltant de la població cal destacar com exemples: les migracions interiors a Espanya, la immigració estrangera a Catalunya o l’anàlisi de la mobilitat residencial. Alhora és directora del grup de recerca de Població i territori d’aquest Departament universitari des d’on ha realitzat i dirigit diversos estudis de població des d’una perspectiva territorial. També ha participat en conferències i cursos organitzats per la Societat Catalana de Geografia.

L’explicació de la professora Pujadas va tenir dos nivells d’anàlisi: el macro o el dels fluxos migratoris residencials es va centrar en tot l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona, entesa com el conjunt de les comarques de l’Alt Penedès, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Maresme, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental. El segon nivell d’anàlisi, el micro, relacionat amb el mode de vida en urbanitzacions, tenia com a objectiu presentar els motius que inciten les persones per anar a viure en aquests espais residencials “dispersos” a partir d’una enquesta realitzada a unes 600 llars de 24 urbanitzacions d’aquest espai regional.

En relació a la mobilitat residencial, la font bàsica per a conèixer els fluxos de migració són les Estadístiques de Variacions Residencials, sèrie que recull anualment les altes i les baixes dels padrons municipals des de l’any 1982 fins l’actualitat. A partir d’aquestes dades van poder dibuixar les dinàmiques migratòries en el territori, que es van abordar a partir de tres agrupacions territorials diferents: la que Pujadas anomena “clàssica” o per corones metropolitanes; la segona, a partir de l’agrupació de municipis en intervals de població i, finalment, una tercera a partir de la delimitació de 17 sistemes urbans.

Una mostra dels canvis en l'ocupació del sòl prop de Sant Cugat del Vallès entre 1977 i 2000. Muntatge fotogràfic recollit d'Antonio Font (dir.): Transformacions urbanitzadores 1977-2000. Àrea metropolitana i regió urbana de Barcelona (Barcelona: MM-AMB, 2006; p. 23)

L’Enquesta de mobilitat residencial, solidaritat familiar i ciutadania estava feta sobre un univers d’unes 2.000 persones, en paritat de sexe, que residien a 24 urbanitzacions de la Regió Metropolitana de Barcelona i en una quota d’edat (80%) preferentment adulta, entre 30 i 65 anys. Les preguntes de l’enquesta anaven encaminades a saber quins motius incitaven la migració cap a les urbanitzacions. La sistematització de les respostes mostrava que els motius preferents per a fer aquest canvi de residència eren bàsicament i per ordre: els mediambientals, el coneixement del lloc i proximitat a familiars, el confort residencial i el preu de l’habitatge. També es veia que no tothom agafava el dispers com a primera opció residencial.

Les principals conclusions a què arriba la doctora Pujadas són, entre altres: que els anys noranta és el moment més àlgid de mobilitat de la població; que Barcelona és el primer origen dels immigrants en molts dels municipis receptors; que bona part de les ciutats metropolitanes tenen àrees d’expansió pròpies; que l’opció preferent per a canviar de residència són els municipis d’entre 10.000 i 50.000 habitants i després els de 2.000 a 10.000 habitants.

Si als anys 80 el sud del Maresme i part del Vallès-Collserola eren els focus territorials d’immigració més significatius, als anys 90 s’hi afegeix la totalitat del Maresme i dels dos Vallès així com els corredors de la carretera N-340 pel sector de l’Ordal, de l’A-2 per la vall del Llobregat, i la comarca del Garraf. Per corones urbanes, la segona corona és la més atractora de població ja que guanya més de 400.000 habitants en el període d’estudi, Barcelona i els seus municipis veïns no tenen prou capacitat per captar prou població per a què el seu saldo esdevingui positiu mentre que la primera corona manté un saldo positiu de més de 100.000 habitants.

En resum, la Regió Metropolitana de Barcelona ha experimentat una evolució cap a l’alta intensitat de la mobilitat residencial que s’ha concentrat en aquells municipis amb una tipologia d’habitatges residencials de baixa densitat i, en alguns casos, fins i tot ha arribat a curullar o demanar espais residencials del tipus “urbanització dispersa”. Aquestes preferències socials per aquesta tipologia d’habitatge han convertit les ciutats compactes, amb predomini d’habitatges plurifamiliars o més denses, en espais comparativament menys atractius per aquesta immigració residencial.

[Elisabet Sau i Raventós]