Busa és un indret màgic i singular del Prepirineu. Busa és, alhora, una serra i un pla, segons la perspectiva d’observació que adoptem. Geològicament es tracta d’un sinclinal un xic asimètric (els estrats septentrionals estan més redreçats i assoleixen els 1.526 m al Cogul), amb la direcció normal dels plecs pirinencs (Est-Oest) i constituït per gruixuts estrats de conglomerats que sovint donen lloc a un relleu típicament montserratí. Aquests materials van ser dipositats pels curts i violents rius pirinencs durant l’Oligocè (fa uns 25 MA), a l’antiga línia de costa del llac de la Depressió de l’Ebre. Formen part de la banda contínua de materials grollers que s’estén al Prepirineu si fa no fa des del coll de Comiols (Montsec) fins a la Quar (Berguedà). La forta resistència d’aquests materials ha fet que, a mesura que baixava el nivell de base, els rius pirinencs s’hi encaixessin per sobreimposició formant espectaculars congostos com el del Cardener, a l’embassament de la Llosa del Cavall, o el més estret de l’Aigua d’Ora, a Sant Pere de Graudescales. Els materials més tous ha facilitat en canvi el buidament erosiu al nord (vall de Lord) i al sud de Busa, de manera que l’erosió diferencial ha acabat de deixar totalment aïllat l’altiplà, enlairat a una alçada d’uns 1.300 metres, d’entre 500 a 700 m per damunt de les fondalades immediates.

Al Capolat, amb la serra del Port del Comte al fons. Drets, d’esquerra a dreta: Albert Barriendos, Enric Bertran, Rosa Anna Felip, Daniel Paül, Xavier Rosselló, Josep Armengol, Elisa González, Jordi Alberich, Pau Alegre, Francesc Nadal, Joan M. Giralt, Anna Borbonet i Rafael Giménez. Ajupits, d’esquerra a dreta: J. Luis Urteaga, Montserrat Guerrero i Joaquim Ma. Puigvert (fotografia de J. Burgueño).

El caràcter aïllat i inexpugnable justifica la circumstància històrica més notable d’aquest lloc: la seva utilització com a camp d’instrucció militar durant la guerra del Francès. Quan les principals ciutats catalanes van ser controlades per les tropes franceses, les comarques centrals esdevingueren un focus molt actiu de la resistència i la seu de les institucions legítimes: primer de la Junta del Principat a Solsona, i després de la Diputació de Catalunya a Vic. El tinent coronel solsoní Francesc X. de Cabanes proposà al capità general de Catalunya Luis Lacy la utilització de Busa com a campament i segura rereguarda. Madoz explica que Lacy va fer fortificar els punts més febles i va fer construir un miler de casetes de fusta per a l’allotjament dels resistents. La mateixa font afirma que Busa va ser –després de Cadis– el primer indret d’Espanya en proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren 8.000 soldats. Cal advertir que llavors es comptava amb telègraf òptic, situat al cingle de la Creu segons el mapa d’Agustí Canellas.

El 10 de juny de 2006, la SCG va realitzar la sortida de cloenda del curs 2005-06 a la serra de Busa, amb un recorregut total de 18 km. Ens vam allotjar a l’alberg de la Rectoria de la Selva (1.059 m). Al matí vam pujar pel bosc de la Selva fins el coll d’Ordigues, Grau de la Creu i vèrtex geodèsic de la Guàrdia (1.448 m), extrem sud-oest del Pla amb una magnífica vista de la Catalunya central i del Solsonès en particular. Passant per la masia del Rial ens adreçàrem al Capolat (1.355 m), angle nord-oest del Pla, amb una impressionant panoràmica a vol d’ocell sobre de la vall de Lord (Sant Llorenç de Morunys, embassament de la Llosa del Cavall, la Mola de Lord...). Tot seguit ens arribàrem a l’apèndix occidental del pla, el Capolatell: una mena de bitlla de conglomerat, clivellada de fondes escletxes, on s’accedeix per una palanca. Durant la guerra del Francès serví com a presó natural per a confinar els soldats napoleònics; la tradició afirma que, desesperats, n’hi havia que es llençaven al buit al crit “Mourir á Busa et resurgir á Paris”. Tot desfent el camí ens vam arribar a l’església parroquial de Sant Cristòfol (amb llinda del 1758), des d’on es té una bona visió de conjunt del pla de Busa. Tot seguit vam gaudir d’un magnífic àpat al Rial de Busa, única masia encara habitada de forma permanent (a mitjan s. XVIII la parròquia tenia 63 habitants).  >>> Plana següent