El monestir de Sant Pere va ser consagrat el 913 i la seva comunitat esdevingué benedictina el 960. El segle XIII esdevingué parròquia, només amb dos preveres que seguien una vida regular canonical, essent-ne el prior nomenat també degà de la Vall de Lord. El segle XV ja només tenia les funcions de parròquia. El s. XVII la nau de l’església es trobava ensorrada i, amb la reordenació eclesiàstica que comportà la creació del bisbat de Solsona, la seu de la parròquia va ser traslladada a Sant Cristòfol de Busa; una decisió polèmica que va ser contestada amb la crema d’aquella església i rectoria. Amb la desamortització s’extingí el culte i es traslladà el retaule de Sant Pere a Sant Cristòfol (Busa celebra la festa major per Sant Pere).

També va ser objecte de visita i comentari, al congost situat uns metres aigües amunt, els vestigis d’una resclosa, potser d’època medieval. La construcció d’aquesta peixera obligà a construir una passarel•la de fusta o camí volat que permetés resseguir l’Aigua d’Ora amunt, tal i com testimonien diversos forats excavats a la roca. És molt probable que en època moderna la presa encara servís per conduir l’aigua a la casa de Sant Pere, on segons testimoni de la família del mas Rial antigament hi havia un molí (Vèrtex, n. 190, 2003). Un cop visitat el monestir vam seguir camí avall, fins Sant Lleïr de la Vall d’Ora, on ens recollí l’autocar.

<<< Plana anterior A la tarda ens vam dirigir cap a la banda oriental del Pla, per les formidables cingleres meridionals, prop de ca l’Artiller (magatzem d’artillera durant la guerra del Francès, segons el mapa del matemàtic Canellas) i la Bartolina, amb esplèndides vistes cap a la banda de la Selva i la Vall d’Ora. Vam deixar el Pla per la pista que baixa de Busa pel cantó nord (Grau de les Collades), tot fruint de l’emboscat i feréstec paisatge de l’estret congost obert per l’Aigua d’Ora. El darrer quilòmetre fins el monestir de Sant Pere es fa per un costerut i un xic feixuc corriol que permet salvar el Grau d’Escales per un sector ben obac, on fins i tot apareix l’avellaner i el faig.

El bell monestir romànic de Sant Pere de Graudescales va ser reconstruït per la

Jesús Burgueño en acció entre Anna Borbonet i Albert Barriendos (fotografia d'E. Bertran)

Diputació de Barcelona pel fet de ser un enclavament d’aquesta província: el més petit de Catalunya i segurament de l’Estat (236 m2). Creiem que més exactament comprenia l’antic monestir i masia annexa, però no s’hi devia incloure l’església. En aquesta contrada, la divisió provincial de 1833 situava el límit de Lleida i Barcelona a l’Aigua d’Ora; amb tot, el decret remetia la concreció dels confins al mapa municipal, i això va donar lloc, en aquest sector, a un bon grapat d’inflexions i irregularitats en la línia divisòria. A l’igual que el proper i més extens territori de Valielles, l’anomenada Casa de Sant Pere de Grau d’Escales era un dels diversos enclavaments de l’antiga jurisdicció del marquès d’Aguilar anomenada Quadra d’Aguilar, l’Hospital i Catllarí, la qual restà dins la província de Barcelona i fou agregada al municipi de Montmajor el 1846. És ben probable que els diversos enclavaments corresponguin al patrimoni acumulat pel monestir, aigües amunt i avall de l’Aigua d’Ora.

Diguem finalment que fins el 1948 no hi hagué cap pista que permetés l’accés de vehicles a Busa; la primera connectava amb Llinars per Valielles. El 1952 s’obrí la pista que enllaça amb Besora (i per tant també amb Navès, seu de l’Ajuntament) i el 1962 la de la Vall d’Ora (Vèrtex, op. cit.). L’Ajuntament de Navès preveu l’asfaltat de tota la carretera de Besora fins dalt del pla. Ens permetem dubtar de la seva necessitat i conveniència si es vol evitar la massificació d’un indret tan suggestiu com aquest i conservar el seu atractiu com a lloc inexpugnable. [Jesús Burgueño]