El 29 de juny de 2006 s’escau el 125è aniversari del naixement del geògraf Pau Vila. En record d’aquesta efemèride, la Societat Catalana de Geografia va organitzar una taula rodona a l’Institut d’Estudis Catalans el passat 11 de maig, entorn a la figura de qui va ser un dels membres fundadors i primer president, l’any 1935, d’aquesta societat. L’acte va servir, com el va qualificar Joan Tort, moderador de la taula, per "fer memòria"; un acte per a recordar Pau Vila, a través de les aportacions realitzades per cinc persones que hi van tenir una relació directa i particular: Bru Rovira, Enric Lluch, Montserrat Sunyer, Montserrat Galera, i Ignasi Riera (i amb l’absència excusada de Marta Mata). Com Tort mateix va fer notar en finalitzar l’acte, les cinc intervencions es van complementar de forma molt avinent, i fins i tot els ponents van poder anar matisant i aclarint entre ells diverses anècdotes o dades concretes.

La taula rodona va servir per a què els ponents recordessin aspectes succeïts, sobretot, al final de la seva llarga vida (Sabadell, 1881- Barcelona, 1980), la qual havia estat marcada pels grans esdeveniments històrics ocorreguts durant el segle XX. I també, per als qui no l’havien conegut de prop, per copsar millor la seva dimensió com a persona, més enllà de les seves múltiples facetes (el geògraf, el pedagog, l’excursionista...), per les quals és ben conegut. De Vila es va recordar la seva activitat rica i fecunda, que es va projectar en múltiples direccions i territoris, a Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. I la seva vida és tan plena d’anècdotes, que no és d’estranyar que les intervencions s’allarguessin durant les dues hores previstes de l’acte. És clar que, com succeeix en aquests casos, la manca de temps no permeté el debat final amb el públic assistent, que va omplir bona part de la sala.

La taula va reunir, d'esquerra a dreta, Joan Tort, Bru Rovira, Montserrat Sunyer, Ignasi Riera, Enric Lluch i Montserrat Galera (fotografia d'E. Bertran).

Bru Rovira, en la intervenció Una apunts biogràfics, va començar recordant les circumstàncies en què es va fer el seu llibre Pau Vila: he viscut! (La Campana, 1989). Fou a partir d’unes converses que, juntament amb Montserrat Roig, promotora de la idea, mantingueren amb Vila entre juny i juliol de 1977, quan el periodista tenia 21 anys. S’havien enregistrat fins a 90 hores d’entrevista, al seu estudi de Barcelona i a la casa d’estiu de Lluís Solé a Capellades. Per mostrar la vitalitat que conservava en aquella època, Rovira va destacar que Vila s’hagués llegit als 90 anys El Capital de Marx en francès. Tot seguit va recordar alguns aspectes biogràfics de Vila plasmats al llibre. Recordà la seva dura infantesa de treball a les fàbriques, i considerà que la seva vocació geogràfica potser ja es mostrava quan a aquell li agradava jugar amb l’aigua i la terra i manipular el fang. En la seva joventut va acceptar l’anarquisme intel·lectual que es conreava en els ateneus obrers de finals del segle XIX i principis del XX, fet observable en els seus escrits d’aquella època, com assenyalaria després la ponent Montserrat Galera. El seu primer camí com a mestre –que inicià de manera una mica casual i a partir de la seva formació autodidacta– el va dur a elaborar les seves pròpies idees i mètodes pedagògics, allunyant-lo del corrent de Francesc Ferrer i Guàrdia. Féu un breu repàs a les seves principals aportacions a la geografia catalana (com ara la Divisió territorial de Catalunya) i americana (les geografies de Colòmbia i Veneçuela). Com un tret molt atractiu de la persona, va destacar la seva visió poètica de la quotidianitat i l’àmplia curiositat. I en aquelles converses, Rovira també va anar trobant en Vila una gran inspiració per a la seva posterior carrera periodística. La de Vila va ser, en paraules del periodista, una vida plena de sentit.

Enric Lluch, amb la intervenció sobre Pau Vila, geògraf, va explicar com fa uns anys havia tingut una idea simple: calia recordar uns catalans il·lustres, “vells d’edat, joves d’esperit”, com eren en Pau Vila i Eduard Fontserè, homes savis de tot, l’obra dels quals cobria un univers de coneixements. Va tenir una oportunitat de fer-ho preparant un discurs per a la presentació que la Universitat Autònoma de Barcelona li encomanà per a la investidura com a doctor honoris causa de Pau Vila (juntament amb la de Josep Ferrater i Móra), acte que se celebrà el 29 de novembre de 1979. Lluch va incidir en l’acte de la Societat, recordant el que havia dit en la investidura, que Pau Vila és un punt d’inflexió en la història de la geografia contemporània catalana, tot i no disposar de cap titulació acadèmica, però que paradoxalment havia estat poc reconegut per la geografia acadèmica. La continuació de la seva ponència va ser la relectura d’aquell discurs, que s’havia cenyit a la faceta del geògraf, ja que –segons Lluch– no s’havia vist amb cor d’abordar totes les dimensions de l’amplíssima obra de Vila. Però la lectura, és clar, va estar plena de suggestius aclariments, a través dels quals Lluch va deixar traspuar clarament el ciutadà d’acció i l’home àvid de coneixements. Entre les nombroses remarques, insistí en les lectures dels textos de Reclus que ja es feien a l’Escola Horaciana fundada per Vila; parà atenció en la càtedra de geografia creada dins els Estudis Universitaris Catalans, "la nostra universitat"; recordà que la vicepresidència de la ponència de la Divisió Territorial de Catalunya fou una presidència efectiva; va enaltir l’home compromès, que va voler emprar la medalla de la Legió d’Honor que li havia estat concedida a França, en els dolorosos primers mesos d’exili a la Catalunya Nord, per ajudar a tants conciutadans seus; recordà les escapades a a Guatemala, lloc pel qual Vila mostrava un interès quasi obsessiu per la cultura maia; i es va fixar en el terme "geohistòria", que el geògraf de Sabadell utilitzava. Lluch va acabar recalcant que l’aportació específica de Vila es trobava en la Geografia Humana.  >>> Plana següent