per Vila: d’una banda, la biblioteca de Josep Ma. Puchades de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (Barcelona) i, de l’altra, la Fundació Bosch i Cardellach (Sabadell). Galera va insistir en què la figura de Vila hauria merescut un reconeixement acadèmic més gran, a l’alçada de la seva figura.

En darrer lloc, l’escriptor Ignasi Riera, va dur a terme una intervenció, Pau Vila, memòria viva de la terra, farcida d’anècdotes recollides durant les converses que havien mantingut junts quan Vila tractava de publicar a l’editorial Laia, on ell treballava. Riera va destacar la gran austeritat de Pau Vila, en

<<< Plana anterior   Seguidament es va procedir a la intervenció de Montserrat Sunyer, vídua d’un dels néts de Pau Vila, Joan-Jordi Albet i Vila. La seva intervenció, a causa de la seva estreta relació amb ell, va ser tot un seguit d’anècdotes, algunes d’elles molt entranyables. Tot i així, va voler aclarir que aquesta relació s’havia desenvolupat sobretot els darrers anys, ja que, tot i que el va conèixer l’any 1952, moment en el qual ella va anar a Caracas per casar-se, realment no el va tractar més a fons fins que aquest no va tornar, a Barcelona, de l’exili. D’entre els records que rememorà, hi ha les ocasions en les quals ell se n’anava d’excursió amb els seus besnéts (els fills de la Montserrat) i que, just en aquells moments, Vila els recordava que la geografia es fa a peu. O quan l’anaven a buscar a l’aeroport, quan venia de visita a Barcelona (com feia de vegades mentre estava exiliat, i abans no hi tornés definitivament), i el portaven a casa d’ella o d’algun amic. A la Montserrat sempre la va sorprendre que l’avi, tot i l’esgotament que li havia suposat el viatge, no preferís anar primer a la seva. Sunyer en va destacar que sempre veiés el costat positiu de les coses, i que era una persona molt vital, inclús durant la seva vellesa. En definitiva, el va qualificar com una persona optimista i voluntariosa.

Fotografia: Pau Vila en conversa amb Josep Ma Puchades i Joan Coromines a Boí l'any 1971 (de Miscel·lània Pau Vila, 1975)

En quart lloc, Montserrat Galera, va fer un repàs del Llegat bibliogràfic de Pau Vila, tal com anunciava la Taula. Galera és una estudiosa del tema i, amb anterioritat, havia recopilat la "Bibliografia de Pau Vila" (publicada com a part de Miscel·lània Pau Vila, 1975). En primer lloc, va posar de relleu que Vila tenia 23 anys (1904) quan va publicar el seu primer text, al periòdic de l’Ateneu Obrer de Badalona; i que el darrer, la resposta al text que li havia dedicat Enric Lluch en la investidura, el va escriure l’any 1979. Per tant, Vila havia escrit durant un període de 75 anys, i se li poden comptar un total de 375 títols, a més de nombrosos articles en revistes i periòdics. Més enllà de l’extensió d’aquesta obra, Galera en destacà especialment la redacció fluida de Vila. D’aquest panorama en va dibuixar una perspectiva cronològica, tot distingint tres etapes bibliogràfiques, coincidents amb les etapes de la seva vida: la primera, fins a 1939, moment en el qual va exiliar-se després de la Guerra civil espanyola; la segona, que comprèn l’exili a Colòmbia (1939-1947) i a Veneçuela (1947-1961); i, per últim, la tercera etapa, que correspon als anys 1961 i 1980, d’ençà del seu retorn de l’exili i fins la seva mort. Per últim, va fer referència als fons on pot consultar-se part dels materials elaborats

conjunció amb les dures condicions de vida en les quals va viure (com a obrer, com a exiliat...). D’entre el conjunt de records que va exposar, explicà que Vila es queixava que haguessin fossilitzat la seva proposta de divisió comarcal, ja que el fet important d’aquella no era la divisió en sí mateixa, sinó la metodologia per a establir les comarques, que reflectia el seu caràcter dinàmic. Finalment, i tal com ja havia fet Montserrat Sunyer, Riera també va destacar la gran vitalitat de Vila fins al final de la seva vida.

En resum, del conjunt d’intervencions van quedar clars la humanitat, austeritat, vitalitat i entusiasme de Pau Vila, una persona a qui li agradava treballar bé i no fer les coses en va. Això va quedar reflectit en una de les anècdotes que explicà Ignasi Riera en ocasió d’un homenatge fet a Vila en vida. En aquella ocasió, Vila li digué a Riera que no perdessin el temps a fer-li homenatges, havent-hi tanta feina per fer. Potser si Pau Vila estigués encara viu diria que ja n’hi ha prou. Però, tal com deixà escrit Montserrat Roig a la presentació del llibre de Bru Rovira, “més que mai recordar algú com en Pau Vila és una de les formes menys traïdores d’estimar”. I això és el és el que ens van ajudar a fer els ponents de l’acte.

[Xavier Oliveras i Gonzàlez, Antoni Durà i Guimerà]