Dins del cicle de conferències «Recerca i país: la contribució de la filosofia i les ciències socials», organitzat per la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el passat dimarts 31 de maig de 2005 tingué lloc la conferència La contribució de la geografia a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Pronunciada per Joan Vilà-Valentí (catedràtic emèrit de Geografia Regional de la Universitat de Barcelona) i presentada per Pere Lluís Font (vicepresident de la Secció de Filosofia i Ciències Socials), l’acte versà sobre la contribució dels geògrafs i la geografia a la societat catalana i a la conformació i el desenvolupament del nostre país, especialment al llarg del segle XX.

En aquest sentit, el ponent va fer un repàs del procés de consolidació de la Geografia com a ciència i com a disciplina universitària, des dels precedents del seu reconeixement normal fins a l’actualitat. Així, analitzant els coneixements que els geògrafs i les geògrafes han transmès a la societat i la tasca d’aquests com a investigadors, Vilà-Valentí diferencia tres grans etapes històriques en el si de la Geografia a Catalunya.

Des de finals del segle XIX fins als anys de la Guerra Civil, la Geografia es caracteritza pel seu caràcter descriptiu. Tot i l’absència de geògrafs i geògrafes pròpiament formats com a tal, són diversos els historiadors, els estudiosos locals i els aficionats a la recerca que elaboren obres de geografia amb un marcat caràcter pedagògic, especialment orientades al coneixement del territori i de la societat catalana. Aquest fet portarà a les primeres reivindicacions intel•lectuals i polítiques de la «comarca» com a unitat de divisió territorial; una noció que Pau Vila aviat aplicà influït per les idees de l’Escola Regional Francesa, iniciant l’any 1926 un nou gènere d’estudis monogràfics comarcals amb l’obra La Cerdanya. D’aquesta manera, l’any 1932 es crea una comissió encapçalada per Pau Vila i Josep Iglésies amb l’encàrrec de definir les comarques de Catalunya i, una vegada acabada la Guerra Civil, seran nombroses les tesis doctorals elaborades sobre diferents comarques; una tendència que romandrà fins a la dècada de 1970.

Encavalcada amb aquest primer període, s’inicia una etapa de transició en què comencen a formar-se els primers geògrafs i geògrafes al nostre país. Entre els anys 1945 i 1966, professors amb un profund coneixement del territori com Lluís Solé Sabarís motiven nombrosos estudiants universitaris de ciències afins a la Geografia

a doctorar-se per mitjà de l’elaboració de monografies comarcals com a projecte de tesi doctoral, entre els quals destaca Salvador Llobet amb els seus estudis sobre Andorra i el Montseny. D’aquesta manera, a partir de 1958 es comença a publicar l’obra Geografia de Catalunya, dirigida per Solé Sabarís, on s’ofereix una anàlisi de Catalunya a partir de les seves comarques, municipis i àrees urbanes que aportarà coneixements de rellevància històrica sobre i per a la societat catalana de l’època.

A partir d’aquí, Vilà-Valentí assenyala el començament d’una tercera fase en el procés d’evolució i consolidació de la Geografia a Catalunya, la qual s’inicia amb la instauració per primera vegada a Espanya d’un Departament de Geografia a la Universitat de Barcelona el setembre de 1966; fet que permetrà la consegüent publicació de la Revista de Geografía (1967). Seguidament, amb l’aprovació d’un nou pla d’estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres d’aquesta universitat, la Geografia esdevindrà una matèria obligatòria per als estudis comuns de la facultat i el 1972 es llicenciarà la primera promoció de geògrafs de la Península gràcies al Pla Maluquer.

Posteriorment, durant les dècades de 1970 i 1980 s’inauguren nous Departaments de Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Lleida, a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i a la Universitat de Girona; de les quals també sorgiran revistes com Documents d’Anàlisi Territorial (1974) i Documents d’Anàlisi Metodològica (1974), que l’any 1982 s’uniran sota el títol Documents d’Anàlisi Geogràfica per ser publicat de forma conjunta per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Girona.

Es tracta, així mateix, d’una etapa en què la recerca es caracteritza pel treball en equip orientat cap a la geografia aplicada i per una investigació al servei de les necessitats de les persones. Una recerca i una docència que s’aniran concretant i subdividint en diverses especialitats dins de la Geografia, sigui entorn a la geografia humana, les qüestions de caràcter tècnic i metodològic, el medi ambient i el paisatge, la geografia de la població, la geografia cultural o la geografia del gènere.

El professor Vilà-Valentí brandant l'edició original de la Fesomia geogràfica de Catalunya, en un moment de la seva conferència". Foto i peu d'E. Bertran.

Havent fet aquest repàs històric, el ponent conclogué fent referència a l’impacte que la Geografia ha tingut en la societat catalana del segle XX i en els canals que aquesta ha desenvolupat per a la seva consolidació i la seva difusió cap a les persones. S’esmenta, doncs, l’important nombre d’estudiants i llicenciats que actualment hi ha en Geografia i l’increment de la demanda de geògrafs i geògrafes professionals per part de la societat, sigui a l’Acadèmia o en centres d’ensenyament, en institucions públiques, en organismes de recerca o en empreses privades. Un diàleg entre Geografia i societat en què les publicacions de caràcter acadèmic i divulgatiu han jugat un paper important com a difusores i com a marc d’intercanvi d’idees; paral•lelament a la tasca d’òrgans associatius com la Societat Catalana de Geografia (fundada el 1935 i reorganitzada el 1947), la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans (1968), l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (1988) i el Colegio de Geógrafos (2001).

En conjunt, la conferència va oferir un recull històric dels principals actors i elements que han intervingut en l’avanç de la Geografia a Catalunya al llarg del segle XX, així com de la contribució d’aquells a l’esdevenir de la disciplina en una ciència socialment rellevant. [Laia Oliver i Frauca]