Dins del programa d’activitats d’enguany (curs 2004-2005) de la Societat Catalana de Geografia va tenir lloc el proppassat dia 17 de novembre la tercera conferència. Aquesta vegada, la responsabilitat de l’acte va ser per al catedràtic de Geografia Física del departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat de Barcelona, el professor Antonio Gómez Ortiz, el qual pronuncià una classe magistral sobre: El paisaje glacial de Sierra Nevada. Resultados recientes e investigaciones en curso, que fou seguida per un nombrós públic (en la seva majoria jove) que omplia la sala. La presentació de l’acte va correspondre a Francesc Nadal, vicepresident de la Societat Catalana de Geografia, el qual detalladament ens il·lustrà amb els càrrecs i les feines més rellevants que, al llarg de la seva trajectòria investigadora, havia ocupat i ocupa el conferenciant. Mereix ser destacat que en l’actualitat (des de l’any 1999 ) és el director del Servei de Gestió i Evolució del Paisatge de la Universitat de Barcelona i recentment ha estat investit membre numerari de la Reial Acadèmia de Doctors.

El consoci Antonio Gómez va voler obrir l’acte amb unes paraules de record a dos membres il•lustres de la Societat Catalana de Geografia, els mestres Salvador Llobet i Lluís Casassas. Després d’això i deixant-se endur pels sentiments va definir Sierra Nevada com una “montaña entrañable”, la qual cosa va donar peu a l’explicació del compromís científic i personal que des de l’any 1989 havia adquirit amb una part de la cordillera Penibètica, i en concret amb el massís de Sierra Nevada a través de l’estudi del seu glacialisme.

Dit això, la primera part de la lliçó magistral va servir per evocar una manera de fer geografia física clàssica i tradicional basada en la descripció geogràfica particularitzada dels diferents elements que intervenen en la descripció del medi físic de Sierra Nevada (clima, vegetació, etc.). Acció justificada per a la contextualització dels valors glacials que havien d’ocupar el gruix central de l’exposició i que s’estructuraren a l’entorn de tres idees clau:

1) les característiques bàsiques de la morfologia glacial i periglacial de Sierra Nevada,
2) l’acció de la Petita Edat del Gel (segles XV-XIX) en un àmbit concret de Sierra Nevada (el Corral del Veleta) i
3) la constatació de pergelisòl (o permafrost, terme emprat pel conferenciant) subsuperficial en degradació al mateix Corral del Veleta.

Nogensmenys, abans de desenvolupar aquestes idees il·lustrà de forma breu i concisa la història del coneixement de Sierra Nevada, situant l’inici de la recerca científica a cavall entre els segles XIX i XX just en el moment en què els naturalistes comencen a parlar de glacialisme al massís (com per exemple Edmond Boissier). En el mateix sentit destacà la feina d’Hugo Obermaier (Los glaciares de Sierra Nevada de l’any 1916) i la tesi doctoral de Bruno Messerli sobre geomorfologia de l’any 1965 com a referents avançats d’aquest procés. Abans d’ells i únicament com a suport descriptiu interpretà les informacions d’alguns cronistes àrabs i viatgers il·lustrats per a constatar la presència de gel i neu a Sierra Nevada des de ben antic.

Amb aquest marc de referència el professor Antonio Gómez desenvolupà la primera idea clau explicant per què el glacialisme de Sierra Nevada només ocupa la part culminant del massís (les llengües per terme mig tenien 7 km de longitud i de forma general no descendien dels 1.700 metres) i s’ha de definir com a propi d’una muntanya seca i mediterrània. I per això, va referir-se a l’altitud dels cims (per exemple Mulhacén, 3.481 metres i Veleta, 3.478 metres), a la situació meridional (latitud nord 36º55' - 37º15'), a l’orientació, als factors estructurals i a la línia de neus permanents per explicar la presència de glacialisme i periglacialisme a Sierra Nevada. El treball cartogràfic endegat (Mapa geomorfológico de Sierra Nevada. Morfología glaciar y periglaciar de l’any 2002) va servir per mostrar algunes figures a escala 1:25 000 dels diferents aparells glacials.

La segona idea clau es basa en aquest minuciós treball de camp propi de la geomorfologia glacial i l’establiment d’algunes restes de dipòsit glacial que han servit per demostrar el pas d’una glacera durant la Petita Edat del Gel en aquest sector tant meridional d’Europa. A més a més, les informacions d’alguns il·lustrats com Antonio Ponz (l’any 1754) i científics com Hugo Obermaier (l’any 1916) i Solé Sabarís (l’any

1948) han permès observar com aquesta glacera, posteriorment convertida en congesta perquè Solé en parla com a “nevero”, desapareix a mitjan segle XX (segons sembla entre els anys 1942 i 1947).

Precisament la tercera idea té a veure amb la desaparició en superfície d’aquesta massa gelada, ja que els treballs duts a terme al Corral del Veleta a partir dels indicis topogràfics, van continuar amb una anàlisi geofísica (sondeig geoelèctric) que va posar de manifest la possible presència d’una massa de gel permanent enterrada. Finalment, l’any 1999, per mitjà d’una perforació mecànica, es va extreure una columna sedimentària de pergelisòl. A partir de llavors i fins a l’actualitat els treballs s’han centrat en la monitorització tèrmica d’aquest gel i en el control del dinamisme de les formes periglacials associades.

Així doncs, els resultats obtinguts confirmen l’existència d’un pergelisòl permanent i profund enterrat pel dinamisme de vessant del Corral del Veleta i s’apunta la hipòtesi (malgrat les dificultats per aprofitar les informacions del sensors tèrmics que fa massa poc que funcionen) d’un ritme tèrmic que sembla indicar un procés de degradació d’aquest gel en sintonia amb les teories del canvi climàtic.

Sens dubte, caldrà seguir amb atenció la continuació d’aquests treballs que en poc menys d’una hora es van presentar a la Societat Catalana de Geografia i que van acabar amb algunes preguntes i aclariments plantejats des de la sala. [Albert Pèlachs]