Hi ha escrits que no t’agradaria haver mai de fer, i aquest ho és. En Rafel Llussà ens ha deixat de cop i tots els qui el coneixíem hem quedat desconcertats i adolorits. Un dolor que s’ha anat difonent, seguint, segurament, les teories de la difusió que ell explicava tan bé als seus alumnes de la llicenciatura i el grau de Geografia de la Universitat de Girona. El Rafel era geògraf, però era molt més que un professional d’una ciència que li agradava, i que feia agradar a d’altres, perquè permetia entendre moltes problemàtiques gràcies als seus coneixements transversals. El Rafel era també una persona molt implicada i involucrada en el temps que li ha tocat viure.

Nascut a Manresa al si d’una família plena d’inquietuds culturals i socials, aviat va destacar pel seu interès per les coses que l’atenyien com a membre d’una societat que no li feia prou el pes. Per part de mare, era descendent d’una coneguda família d’impressors i llibreters, i el pare és un destacat psiquiatre que ha dedicat també molt de temps a activitats culturals i polítiques. Ben segur que aquest ambient decantaria el Rafel cap al compromís social, que assumí de ben jove en formar part d’un moviment socialista de la comarca del Bages que s’integraria al partit socialista.

Mapa recollit del llibre Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i
Berguedà, 1975-1998 (2002, p. 132).

Estudià Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona i no passà pas inadvertit per les aules, ni tampoc per la ciutat, ja que freqüentava entitats i grups reconeguts per les seves idees progressistes i renovadores. Quan acabà la llicenciatura s’integrà com a professor de Ciències Socials en un centre de batxillerat, i del 1983 al 1987 va ser regidor de Joventut de l’Ajuntament de Manresa, un regidor lleial i a la vegada crític amb algunes de les resolucions que aquell govern va prendre. En finir el mandat preferí no continuar, i anà a Londres a cursar un màster de Geografia a la London School of Economics and Political Sciences, on seguí de prop les classes de Geografia industrial que professaven Ian Hamilton i els seus ajudants, un tema que li interessava molt i que l’havia portat ja a guanyar junt amb altres companys d’estudis un premi d’assaig d’una entitat d’estalvis sobre la crisi industrial a la seva comarca.

Tornat a Catalunya, va ser contractat per l’Enric Truñó, regidor d’Esports i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona com a cap del seu gabinet, en uns moments de tasca ingent a causa de la preparació i desenvolupament dels Jocs Olímpics del 1992. Posteriorment treballà al Gabinet Tècnic de Programació de l’Ajuntament de la capital, fins que el professor Joan Nogué el captà per anar a la Universitat de Girona, on ha treballat fins ara, a ple gust i satisfacció seva, i també dels seus companys. El seu compromís amb el que feia l’ha portat a servir el col·lectiu universitari en diferents càrrecs acadèmics, i la mort l’ha segat sent el degà de la Facultat de Lletres.

Malgrat que quan s’ha de suportar molta docència la recerca no es fa fàcil, el Rafel ha anat combinant aquests dos aspectes que son fonamentals per ocupar una plaça a la Universitat. La seva tesi doctoral, en bona part publicada, està dedicada al canvi industrial i a l’especialització territorial, i en ella, a partir de les teories dels sistemes territorials locals i dels districtes industrials, n’estudia els canvis i formalitza dos models trets de la realitat del país. El seu interès pel desenvolupament local, la industrialització i el seu patrimoni el van portar a escriure diferents articles en revistes especialitzades, fruit dels seus coneixements i del treball realitzat pel grup de recerca al qual pertanyia.

A nivell professional ha estat un gran defensor del geògraf com a expert en diagnosis de problemàtiques territorials i en l’ordenació del territori, seguint l’exemple d’altres països, la qual cosa es va traduir en ser un dels iniciadors i després membre de la junta de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya i també dels iniciadors del Col·legi de Geògrafs. En aquestes i d’altres entitats relacionades amb la geografia i el territori, ha col·laborat sempre de forma efectiva i desinteressada.

El seu caràcter i la seva forma de fer han quedat molt ben retratats en un escrit dels seus amics del departament de Girona en el qual afirmen que el Rafel transmetia serenor i tranquil·litat, que vivia la vida amb intensitat, amb un agut sentit de l’humor, que gaudia de la companyia i de la conversa. Era també persona de profundes conviccions, “no temia anar a contracorrent de les opinions majoritàries i no defugia mai el conflicte dialèctic, però sempre amb una exquisida elegància en les formes i en el to... No estalviava esforços per arribar al consens, sempre, però, que s’imposés el sentit comú.”

La família, el grup d’amics i amigues de sempre de Manresa, les pregones i més noves amistats de Girona, els col·laboradors i acompanyants de les seves múltiples activitats, tots i totes els que l’hem conegut i apreciat, seguirem fidelment el sentit de la frase de l’Epístola del poeta Horaci: “encara que mort, serà estimat igualment”, i molt, molt recordat. [Josep Oliveras i Samitier; text publicat també a La Vanguardia, 18 de desembre de 2014]