Arquitecte i urbanista de renom internacional, amb despatx professional a Barcelona, Manuel de Solà-Morales i Rubió era membre d’una nissaga olotina, que nasqué amb el matrimoni de la pubilla de can Solà, de Batet de la Serra, i Jacint Morales, i que excel·lí en l’exercici d’aquesta professió: era nét de l’arquitecte modernista reusenc Joan Rubió i Bellver, fill de Manuel de Solà-Morales i de Rosselló -degà del Col·legi d’Arquitectes-, i germà d’Ignasi de Solà-Morales -que dirigí el projecte de reconstrucció del Liceu.

Es doctorà com a arquitecte a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i es llicencià en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Estudià a Roma i a Harvard, on fou deixeble de Ludovico Quaroni i Josep Lluís Sert, respectivament. Manuel de Solà-Morales no entenia l’arquitectura sinó era estretament lligada a l’urbanisme, una línia de pensament que l’acompanyà tota la vida, des que estudià la figura d’Ildefons Cerdà i la morfologia urbana de l’Eixample de Barcelona.

Fou professor, catedràtic d’urbanisme i director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, hi fundà i dirigí el Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, des d’on va empènyer la recerca en aquesta disciplina. A més, fou professor, entre d’altres, a les universitats de Cambridge, Harvard, Nova York, París, Venècia i Lovaina, a la darrera de les quals fou investit doctor honoris causa. Va ser un dels impulsors i primer president de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT).

Solà-Morales fou autor del projecte de transformació del Moll de la Fusta i del Pla Especial de la Barceloneta, que van donar pas a la renovació del Port Vell, raó per la qual se’l considera un dels artífexs de l’obertura de Barcelona al mar, arran dels Jocs Olímpics de 1992. No ha d’estranyar aquest fet perquè realitzà nombroses intervencions de remodelació d’espais urbans riberencs, com ara les renovacions del front marítim de Tesalònica, dels cantieri navali a Gènova, les dàrsenes del port d’Anvers o el port vell de Trieste. Tal vegada l’exemple paradigmàtic és la transformació de la base de submarins del port bretó de Sant Nazer en un centre cultural i lúdic. Només resta citar el propi Manuel de Solà-Morales per acabar de reblar el clau: “M’encanten el ports, crec que són llocs especialment urbans.”

A Barcelona, signà amb Rafael Moneo el projecte del centre comercial Illa Diagonal, que rebé el premi del Foment de les Arts i del Disseny, treballà en el projecte del sector central del 22@ al Poblenou i, darrerament, en la remodelació de les Casernes de Sant Andreu. És autor d’una dilatada bibliografia, amb més d’un centenar d’articles i col·laboracions en obres col·lectives. Entre els llibres que va publicar, destaquem Barcelona: remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental (1974), Les formes de creixement urbà (1993), Deu lliçons sobre Barcelona (2008), A Matter of Things (2008), Urbanitat Capil·lar (2009) i Cerdà-Eixample (2010). En 2004 dirigí l’exposició Ciutats, Cantonades al Forum de les Cultures.

 
La seva trajectòria va ser reconeguda amb diversos guardons: Premi Ciutat de Barcelona (1986), Gran Prix d’Urbanisme, Europe (2000), Premi Catalunya d’Urbanisme (2004) i Creu de Sant Jordi (2009). Tal com escriu, Horacio Capel, en una documentada semblança, a Geocrítica, “Manuel de Solà-Morales será recordado por su magisterio en la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, y como arquitecto y urbanista; asimismo como una personalidad muy influyente en la política urbana de Barcelona y en la transformación de esta ciudad. Pero, además allá de todo ello, ha sido también un científico social, por las dimensiones de su propio trabajo y por la influencia que ha tenido en otros científicos sociales.” [Enric Bertran]

[...més semblances]