Fill de pagesos i pagès ell mateix, fou --almenys en els primers anys-- un pagès il·lustre i il·lustrat, un pagès que va deixar el camp per dedicar-se a estudiar la terra. La infantesa de Salvador Llobet és gairebé inaccessible. D'ella només en coneixem engrunes que ell mateix s'encarregà de dosificar al llarg de la seva vida. Als onze anys el fan deixar l'escola dels Hermanos per dedicar-se a la feina del camp. Compleix els quinze anys i segueix fent de pagès, però ja la seva feina és prescindible a casa i decideix, o decideixen, que aprengui un ofici. A Llobet, en la ruleta de l'adolescència, li tocà fer de guixaire.

La creació el 1928 de l'Agrupació Excursionista de Granollers, de la qual fou soci fundador, i la seva estada laboral a París (1930-31) varen catalitzar la reacció del ferment científic

acumulat en el munt de lectures que fou el seu autoaprenentatge forçat. No mancaren, també, els amics que l'empenyeren decisivament vers els estudis reglats i la recerca geogràfica: Alexandre Pinyol, Pau Vila, Ramon Montaña i molts d'altres, de Granollers i de fora. Assolí el batxiller el 1935 després de només dos anys d'estudis intensius, fets possibles mercès a una beca i una feina menys feixuga, administratiu del nou Col·legi de segon ensenyament de Granollers on tot seguit professaria.

Malgrat les estretors materials, agreujades per la Guerra Civil i els seus efectes, Llobet tirà endavant estudis universitaris per lliure i es llicencià en Lletres, especialitat de geografia, a la Universitat de Saragossa l'any 1940. Sense deixar l'Institut de Granollers, durant la dècada dels anys quaranta s'esforçà per bastir una

"Límit altimètric d'alguns conreus a Andorra" per Salvador Llobet; mapa publicat a Solé, Ll. (dir): Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, 1958 i ss.; vol. I, p. 378.

carrera professional sòlida en el vessant científic i honesta en el cívic. L'amistat amb Pierre Deffontaines i Lluís Solé, entre d'altres, li foren cabdals en aquesta nova etapa. Es doctorà el 1944 a la Universitat de Madrid amb una tesi de geografia, El medio y la vida en el Montseny, en la qual es fa evident la seva fascinació per la muntanya, la seva muntanya, només comparable amb la que sentia pels Pirineus. El medio y la vida en Andorra (1947), la col·laboració amb l'Estació de Jaca i, en un terreny menys acadèmic però molt significatiu, la creació de l'Editorial Alpina, en són prova fefaent. Alhora, s'introduïa com a professor auxiliar, a precari, a la Universitat de Barcelona i com a investigador a l'Institut J.S. Elcano del CSIC en la seva delegació del carrer d'Egipcíaques. En fi, a les acaballes de la dècada, encetava la publicació d’una columna setmana sobre temes geogràfica a Destino, la qual mantindria fins al 1963, i la col·laboració en estudis sectorials de planificació territorial a la Regió de Barcelona, gairebé sempre amb l'arquitecte urbanista Manuel Ribas Piera.

És clar que Salvador Llobet, fins a assolir una veritable estabilitat laboral, va poder evitar la dispersió aparent del batibull d'ocupacions mercès a la seva ferma convicció en el valor inestimable de la geografia com a eix de les seves activitats professionals. Una geografia que els seus biògrafs han pogut situar-la encertadament entre "ciència i passió", per bé que amb uns fogots ben assenyalats. A poc a poc, la seva recerca es desplaçà des dels estudis regionals fins als geomorfològics.
   seguir >>>