Filòleg i editor. Llicenciat en dret (1917) i en filosofia i lletres (1921). La seva atenció preferent com a estudiós se centrà sobretot en el període de la Renaixença i en la figura de Jacint Verdaguer, a qui dedicà diferents estudis i de qui edità l'epistolari (1959). En el període d'avantguerra estigué vinculat a l'Institut d'Estudis Catalans i a la seva oficina de toponímia i onomàstica (1922-1925). En col·laboració amb Joan Coromines, publicà uns erudits Materials per a l'estudi dels parlars aragonesos (1936), que obriren nous camins dialectològics.

L'any 1924 fundà l'Editorial Barcino, una iniciativa cabdal en la configuració de la cultura catalana contemporània. Així, des d'una de les principals col·leccions de l'editorial, "Els Nostres Clàssics" (creada el 1925), pogué emprendre la publicació sistemàtica dels clàssics medievals catalans. En altres col·leccions, com "Enciclopèdia Catalunya" i "Col·lecció Popular Barcino", aparegueren els títols més significatius de la producció geogràfica catalana dels anys vint i trenta: La Cerdanya i Resum de Geografia de Catalunya de Pau Vila, La Plana de Vic de Gonçal de Reparaz, etc.

L'editorial fundada per Casacuberta féu una innegable feina de substitució en uns moments de gran feblesa de les institucions autòctones d'alta cultura (dictadura de Primo de Rivera i franquisme). Així, l'empresa de la publicació de les cròniques històriques medievals que l'IEC es proposà dur a terme pràcticament d'ençà la seva fundació, fou l'Editorial Barcino, qui en bona part, la realitzà. A part de les grans cròniques, l'editorial edità altres textos clàssics de gran interès històric i geogràfic, com el Llibre del Consolat de Mar a cura de F. Valls i Taberner (1930-33) i altres. La participació de Casacuberta en la preparació dels textos medievals que publicà no es limità als casos esmentats, sinó que es féu extensiva a molts d'altres, per bé que mai no constà el seu nom en els crèdits dels llibres.

Josep Ma. de Casacuberta signà l'acta d'establiment de la nostra Societat l'any 1935, no només com a prova d'amistat amb la majoria dels fundadors, sinó també per la decidida dimensió geogràfica que donava als seus estudis. La seva aportació filològica fou reconeguda per l'IEC, que el designà membre numerari el 1958. Quatre anys més tard ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 1981, obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. [pau alegre]

Aportacions