<<< retrocedir  La tercera fita de l’itinerari fou la rambla de Poblenou, la via oberta a finals del XIX, amb el nom de passeig del Triomf, per unir el Clot amb la Llacuna. Aquí, just davant el casino de l’Aliança, on s’anunciava l’espectacle del mag Lari, Claire Court ens explicà el procés de transformació del barri, d’agrícola a industrial, sense escamoteig de xifres: el nombre de fàbriques augmentà de 57 a 102, de 1845 a 1872, i el creixement demogràfic esdevingué molt gran en aquest curt període de poc més de vint-i-cinc anys, en què la població resident es multiplicà per cinc, passant de 2.000 a 10.000 habitants. La consòcia Maria Villanueva aprofità l’avinentesa que érem davant l’Aliança per fer-nos memòria de les activitats reivindicatives que acollí el teatre del casino a finals de la Dictadura i durant la Transició, amb mítings, assemblees i recitals de la Nova Cançó.

Tot seguit, vam fer cap a Can Saladrigas, una antiga fàbrica de blanqueig i estampats tèxtils, recuperada per l’Ajuntament, per a acollir la biblioteca del barri, dita Manuel Arranz, el Centre Cultural Can Saladrigas i el Centre d’Imatgeria Festiva del Poblenou. El consoci Jesús Burgueño explicà que Arranz era un historiador que va estudiar els professionals de la construcció a la Barcelona del XVIII, l’obra del qual és molt consultada per la valuosa informació que ofereix, entre d’altres coses, de les nissagues i gremis de la ciutat. Arranz, a més, fou membre fundador de l’Ateneu Popular la Flor de Maig.

La següent parada va ser al Parc Central del Poblenou, un espai dissenyat per l’arquitecte francès Jean Nouvel, qui havia deixat un bon regust a la ciutat, arran la construcció de la torre Agbar, a tocar de la plaça de les Glòries. A l’hora de la veritat, però, el parc ha generat una certa controvèrsia, en bona mesura per la tria d’espècies vegetals de difícil adaptació a la climatologia local i, sobretot, perquè talla una via històrica, que havia aconseguit de sobreviure al Pla d’Eixample: el carrer Pere IV, és a dir, l’antiga carretera de Mataró, que seguia la traça del camí ral i la via romana. La guia ens va dur a veure, encara dins del parc, els tallers metal·lúrgics Oliva Artés, d’imponent planta basilical, ara en fase de remodelació, que constitueixen un espai museístic integrat dins el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).

Un dels altres testimonis industrials visitats, va ser Can Ricart, un recinte fabril de primer ordre, potser només comparable al de Can Batlló, a la Bordeta. La principal dedicació industrial era altre cop l’estampació de teixit de cotó, per bé que amb el pas dels temps s’hi instal·laren activitats del ram de la indústria química. L’estat de deixadesa de molts edificis, alguns aixecats sota les pautes neoclassicistes imperants al XIX, no poden amagar el seu inqüestionable valor patrimonial. L’Ajuntament hi té feina a fer, que és ineludible, però que serà agraïda, de ben segur. També situats a l’eix de Pere IV - carretera de Mataró, hi ha dues altres fàbriques on vam parar atenció, ca l’Alier, magníficament restaurada i ara un centre de serveis municipal, i l’Escocesa. Fent la volta a la primera, vam poder veure l’Eix verd Cristóbal de Moura, un projecte d’aprofitament d’aigües pluvials en un vial pacificat que unirà el parc Central del Poblenou amb el del Besòs.

La sortida guiada per Claire Court va acabar, a l’hora prevista, a la placeta de la parròquia del Sagrat Cor de Jesús, davant del conjunt de cases entre mitgeres, amb planta baixa i dos pisos, de l’Escocesa, una antiga fàbrica tèxtil que hi ha just al seu darrere, especialitzada en puntes i cortines, i dita així perquè un dels socis principals era escocès. Ara el lloc és un espai de creació i punt de trobada d’artistes. No hi va haver temps ni oportunitat per entrar-hi; només per ficar el nas per algun lloc on s’albirava la xemeneia de maó vist, una més de les que, durant la matinal, havíem pogut veure que es drecen com a testimonis impertorbables d’aquell Manchester català que va ser el Poblenou. [Enric Bertran]

Fotografia de P. Alegre (SCG).