El 18 de gener de 2020, dissabte abans del Glòria, la Societat Catalana de Geografia va efectuar una sortida matinal al barri del Poblenou, la part de marina de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals. Vam ser una trentena, els membres de la Societat que havíem estat citats a la porta principal del Cementiri Vell de Barcelona, al capdavall de l’antic passeig de Don Carles (ara, avinguda Icària), dit així perquè començava al fort annex a la Ciutadella batejat amb el nom del futur rei Carles IV. El Cementiri Vell és conegut amb aquest nom, òbviament, des que se’n construí un de nou, i més gran, a Montjuïc. Amb el pas dels anys, però, es van acabar imposant les denominacions de Poblenou i Montjuïc, preferides, respectivament, a les d’Est i Sud-oest, més asèptiques, ja que sols informaven de la situació cardinal de les necròpolis.

El matí, esplèndid com aquells que precedeixen les tempestes, tant les que es veuen a venir com les que no, va servir per realitzar un recorregut per diversos indrets del barri, proposats per la guia de la sortida, Claire Court, doctora en Geografia i màster en Planificació territorial i gestió ambiental per la Universitat de Barcelona. Court és una geògrafa francosuïssa que s’està a Barcelona des de fa més de deu anys, en el decurs dels quals ha realitzat una tesi doctoral que ha estudiat el concepte de barreja social des de la perspectiva de les transformacions urbanes, aplicant-lo al cas del Poblenou, on s’ha interessat per qüestions com el canvi d’usos del sòl, la segregació social, la regeneració urbana i la gentrificació.

Claire Court inicià la feina amb una explicació sobre la gestació del cementiri, relacionant-la amb les polítiques higienistes que aconsellaven no continuar fent els enterrament dins la ciutat murallada, en una època en què imperava l’estil neoclàssic, al qual s’adscriví Antonio Ginesi, arquitecte toscà encarregat del projecte. A ell li devem, doncs, els elements de la façana principal que fan referència a l’Egipte dels faraons, una de les civilitzacions que més s’ha interessat pel més enllà. L’èxit de la necròpolis restà garantit pel creixement demogràfic de Barcelona durant el segle XIX i les epidèmies, com ara la febre groga de 1821, que senyalaven els pics de feina dels enterramorts. Abans d’entrar-hi, el consoci Manuel Castellet ens mostrà el títol d’un nínxol de la seva propietat (i en distribuí fotocòpies), que li havia pervingut en herència i on, amb data 1947, figura la denominació Cementerio general de Barcelona, sota el dibuix de la façana del cementiri.

Un cop a dins, Claire Court va advertir de la conveniència, per qüestions horàries, de dedicar l’atenció només a un parell de punts d’interès: el nínxol del Santet i l’escultura El petó de la mort. El Santet era un jove que les veia a venir, les desgràcies, i que va ser capaç de predir la seva mort, entre d’altres vaticinis, raó per la qual hi ha qui li té una gran devoció, que s’expressa amb la presència permanent de flors envoltant el seu lloc de repòs. El petó de la mort és una obra en marbre atribuïda a Jaume Barba, en la qual un esquelet armat amb una dalla besa un jove que ja no és a temps d’entendre que aquest petó és l’últim que li faran. Aprofitant l’embadocament

d’alguns davant el sepulcre dels Llaudet, hi hagué qui va retre visita als sempre vistosos enterraments dels gitanos. Tal com havia recomanat Court, vam marxar amb el propòsit de tornar-hi i fer-hi una visita més a fons, perquè el Cementiri Vell és una mostra inestimable per apropar-se a l’art i la història de la Barcelona del segle XIX i principis del XX: hi ha obra d’artistes i arquitectes d’anomenada, i als nínxols i panteons reposen molts dels personatges més representatius de l’època.

La segona fita del recorregut proposat va ser l’edifici històric de la cooperativa de consum la Flor de Maig, creada a finals del XIX, que arribà a tenir diverses sucursals. El nom Flor de Maig és manllevat d’una coneguda cançó dels Cors de Clavé, fet que esdevé testimoni permanent de l’origen popular d’aquesta institució obrera. La cooperativa comptava amb una granja pròpia a Cerdanyola del Vallès i va funcionar fins els anys cinquanta del segle passat, quan hagué de tancar per culpa d’una crisi insuperable. Els assistents a la sortida vam poder recórrer les diverses dependències del que ara és un ateneu popular que es defineix com un espai de participació veïnal on es treballa per a la transformació social, mirant d’estendre valors cooperatius i no especulatius. En sortir de la Flor de Maig, vam fer cap un hort i planter vegetal, ocupat i gestionat col·lectivament per veïns del barri.

  seguir >>>

La foto de les cases de La Escocesa és de P. Alegre (SCG).