Instal·lada al claustre de la Casa de la Convalescència, seu de l'IEC, durant el mesos de novembre i desembre de 2019.

Sóc geògraf, em digué el dia que el vaig conèixer, cap a mitjans d’octubre del 1939. Aquella declaració la vaig interpretar com la síntesi d’un programa de treball. Però també implicava que l’home coratjós que venia a dur-lo a terme a la Barcelona tot just convalescent de les dissorts que l’havien ferida, tenia les condicions primordials que l’obra a emprendre necessitava. M. Pierre Deffontaines, mestre en geografia humana, posava tal accent en la paraula adjectivada, que vaig comprendre de seguida que la humanitat era la gran qualitat que li havia de permetre d’entrar en el cor de la nostra vida ciutadana i saber-la captar i interpretar. I venia desitjós de fondre’s amb ella.

El prof. Deffontaines, geògraf, [...] ha reeixit a donar-nos aquelles visions geogràfiques de la nostra terra, tan suggeridores [...]. Eren ràpides esquematitzacions, nervioses i sintètiques,les quals feien veure tot allò que l’ull d’un geògraf avesat sap captar en un paisatge. Cap objectiu fotogràfic no pot donar les imatges que la comprensió i l’estima íntima d’un país inspiren a l’home que esguarda amb els ulls de l’ànima i descobreix la llei característica de cada indret representatiu [Jordi Rubió i Balaguer: “L’obra de Pierre Deffontaines a Barcelona”, La Catalogne vue par un géographe. Barcelona, 1960; p. ix-xi].