En escaure's el 125è aniversari del naixement de Pierre Deffontaines, la Societat Catalana de Geografia ha volgut commemorar l'efemèride amb la instal·lació d'una selecció significativa de la documentació conservada a la Biblioteca de Catalunya (BC) de qui va ser un dels seu socis honoraris. L'exposició romandrà oberta des del dia 18 de novembre fins al 20 de desembre al claustre de la Casa de la Convalescència, seu de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha comptat amb la col·laboració de la BC, de l'IEC i de la Diputació de Barcelona, i ha estat comissariada per Jesús Burgueño i Enric Sorribas.

Sense arribar, ni de lluny, al vernissatge, la inauguració de l'exposició ha estat enaltida amb la celebració d'un acte acadèmic als mateixos locals de l'esdeveniment. En el seu transcurs han parlat el Dr. Horacio Capel, professor emèrit de geografia de la Universitat de Barcelona, i la senyora Anna Gudayol, conservadora de fons documentals a la BC. Ambdós han estat presentats pel Dr. Josep Oliveras, president de la SCG, el qual ha aprofitat l'avinentesa per a desgranar una bona colla de records personals sobre la faceta professional i humana de Pierre Deffontaines. Així mateix, ha justificat l'oportunitat de l'exposició com a mostra de reconeixement a les tasques d'animació cultural i d'estímul per a l'estudi de la geografia a Catalunya desplegades per Deffontaines al llarg d'uns anys, els quaranta i els cinquanta, ombrívols i incerts.

El professor Capel ha parlat sobre la personalitat de Pierre Deffontaines, tant en el vessant més personal com en l'acadèmic. Gairebé una semblança. No podia ser d'altra manera, atesa la familiaritat amb la qual ambdós professors es van relacionar entre els anys de 1967 a 1974. Pocs eren els caps de setmana d'aquell període que no s'escapaven plegats -Capel hi posava el sis-cents marengo- en companyia de les parelles respectives fins als llocs més recòndits del territori català.

El dinar de carmanyola i a cel obert, era un bon moment per a la conversa, la qual era tothora a punt d'enfilar en llavis de Deffontaines. Qualsevol lloc era sempre motiu d'interès, anotat, fotografiat i, sobretot, dibuixat. Fins i tot els llocs reiteradament visitats oferien nou material d'estudi a Pierre Deffontaines. Una activitat d'observació constant i de generositat envers l'altri, són les notes sobresortints de la seva personalitat.

En el vessant acadèmic, Horacio Capel ha traçat una mirada succinta, però definitòria, dels trets sobresortints de la trajectòria de Pierre Deffontaines com a geògraf. Arribat a aquest especialització, rere una llicenciatura en dret i una altra en prehistòria, de la mà intel·lectual de Jean Brunhes a començament dels anys vint, se'n doctorà amb una tesi sobre la regió de la Garona mitjana el 1932. Capel va destacar l'originalitat metodològica aplicada per Deffontaines en aquesta obra, en prescindir d'un llarg capítol primer sobre la història del territori estudiat, i tractar el passat de manera específica per les temàtiques desgranades als capítols. Per bé que va professar a la Universitat de Lilla als anys vint i trenta en una plaça subalterna, no aconseguí fer-se un lloc en l'escalafó universitari francès. Sigui per la seva experiència en missions culturals a l'estranger (Canadà, Brasil, Europa oriental,...), sigui pel caient polític i social de les seves relacions públiques, acceptà el càrrec de director de l'Institut Francès de Barcelona el 1939. Ho seria fins el 1964, any de la seva jubilació, i encara romandria domiciliat a Barcelona fins al 1975. La trajectòria de Pierre Deffontaines a casa nostra va ser recordada per la seva ajuda al desvetllament de vocacions geogràfiques mitjançant borses d'estudi, contactes amb personalitats, cenacles de seminari, etc. Finalment, el professor Capel va fer justa referència a la gran tasca de l'homenatjat en el camp editorial, tant per a donar a conèixer la producció pròpia com per difondre la d'altri.

Una vida plena i fecunda, a tots els nivells, va donar com a resultat un arxiu documental personal molt vast. La senyora Anna Gudayol ens ha explicat com va arribar a la Biblioteca de Catalunya aquest fons i quines són les seves característiques. Poc era d'esperar, en morir Pierre Deffontaines l'any 1978, que restaria a Barcelona. La família va repartir el fons entre els deutors. Anys després, a mitjans dels anys noranta, els mateixos familiars es van adonar de la inoportunitat de la fragmentació per a la bona memòria del patriarca. Aleshores van decidir reunificar el fons i dipositar-lo en una universitat francesa. Però no van trobar receptor, potser per allò que Deffontaines no havia fet carrera universitària. Sigui com vulgui, hom va pensar en la Biblioteca de Catalunya, a la terra on Deffontaines havia viscut mitja vida. Després d'una breu i reeixida negociació, el fons Pierre Deffontaines -vint-i-cinc metres d'arxivadors- va ingressar-hi l'any 1996. Quin material el compon? Un gruix molt considerable és de correspondència i notes de treball (preparació de conferències, textos de discursos,...). L'altre gran bloc documental son els seus quaderns de camp, amb una col·lecció ingent de fotografies, sortosament datades i documentades pel mateix autor, i, sobretot, gairebé la joia de la corona, uns tres mil dibuixos geogràfics. En canvi, el dipòsit no va abastar la biblioteca personal de Deffontaines. L'exposició commemorativa mostra una selecció significativa del fons Deffontaines de la Biblioteca de Catalunya. [Pau Alegre, 19 de novembre de 2019]

      Fotografia de P. Alegre (SCG).