En un altre ordre de coses, Manzano presentà els resultats d’una enquesta informal a persones del seu entorn sobre la percepció de la geografia a partir de la pregunta: “Quines són les tres primeres paraules que us venen al cap quan jo dic geografia?”. Ens presenta la informació ordenada amb uns núvols de conceptes. En el primer, amb les respostes d’estudiants de secundària, hi destaquen socials, perquè és el títol del llibre; també mapa, món, continguts, el nom del professor, avorrit. En el segon núvol, amb les respostes de professors de secundària, apareix viatge, i també país, paisatge, ubicar, món, muntanya i, només una persona d’una vintena va dir persones. Finalment, per acabar, Manzano plantejà una absència de la geografia als mitjans de comunicació (programes, sèries), a diferència d’altres disciplines, com la història i l’economia, amb més presència mediàtica.

A continuació, Jordi Royo presentà David Expósito com a exalumne de geografia de primària i secundària i, ara, estudiant de periodisme a l’UPF. Per a Expósito, la seva relació amb la geografia ha estat d’amor-odi. A secundària, li van presentar Geografia i Història com una sola matèria en què les hores es repartien de manera desigual entre les dues i la geografia acabava tenint menys hores de dedicació. A continuació, a partir de la revisió dels llibres de Santillana, Expósito repassà el nombre de temes i l’extensió dedicada a cadascuna de les dues disciplines a cada curs de l’ESO i ressaltà que quan la geografia es troba en els darrers temes pot ser que no s’hi arribi. De manera molt gràfica, va fer notar que quan els llibres de text estan dividits en tres volums, el tercer, aquell corresponent a la geografia i al tercer trimestre, sol acabar el

 
Fotografia de J. Oliveras (SCG)

curs sense estrenar. El record que té el ponent del seu aprenentatge com a alumne és de manca de motivació i de sentit per les llistes de noms i de conceptes que li ensenyaven. Ha corroborat aquest record de matèria “difícil d’empassar” amb companys actuals de la carrera. D’això n’infereix la hipòtesi que potser aquesta és la raó del baix nombre de matriculats a les carreres de geografia. També assenyala que a les entrevistes informals que ha dut a terme aquests dies sobre aquesta qüestió a companys de carrera, molts han coincidit que els seus professors a l’ESO i al batxillerat havien estat historiadors. En algun cas, però, li han dit que han gaudit de la geografia i que en valoren l’aspecte general i relacional. Però no és fins a segon de batxillerat (amb la matèria optativa de geografia) que tant Expósito com els seus companys no van començar a gaudir de la geografia, en el moment en què van comprendre que la geografia serveix per entendre el món i per identificar problemes de la societat. Tanmateix, la submissió de la geografia de segon de batxillerat a l’examen de les PAU, un tipus d’examen molt descriptiu, és un contrapunt negatiu. Un cop a la Universitat, Expósito, per a complementar el periodisme podia escollir algunes assignatures d’humanitats, estudis en els quals hi ha deu assignatures d’història i dues de geografia; i seixanta assignatures optatives d’història i dues de geografia. Així, en l’assignatura Introducció a la Història, es va trobar que una part del temari era de geografia però es demanava, un altre cop, de forma memorística. Expósito, finalment, elogia el treball en projectes que ha presentat Manzano, perquè creu que és la forma de fomentar la curiositat natural dels nens. També destaca que l’origen del problema es troba en un sistema educatiu que no sap respondre correctament a les ganes d’aprendre.

Seguidament, Xavier Giner començà presentant-se com un dels 90 % de titulats en història que imparteixen geografia. Giner explicà que se sent més geògraf que historiador i, encara més, “docent de ciències socials”. Atribuí i agraí la seva vocació al fet d’haver tingut com a professora de geografia humana Pilar Benejam. Giner es volia dedicar a la docència i indicà que això implicava història, geografia i història de l’art (potser encara més oblidada que la geografia). A continuació, reflexionà sobre els canvis que hi ha hagut al currículum universitari als graus de geografia i història. Fa uns anys, abundaven les matèries troncals més generalistes, mentre que actualment els graus són molt especialitzats. A més, la matèria de didàctica de les ciències socials ha desaparegut. Després, passà a valorar la situació actual des de la seva perspectiva de tutor d’alumnes del màster que forma el futur professorat de ciències socials i que han d’anar a desenvolupar una seqüència didàctica en un centre de secundària. Giner ha observat, així, que en el moment de preparar una seqüència didàctica, apareix una discordança entre el que se’ls demana temàticament sobre ciències socials i el que han estudiat, en uns graus molt especialitzats i gens pensats per a la didàctica o per anar a una aula de secundària. Sociòlegs, politòlegs i graduats en humanitats tenen un currículum que dona una visió més transversal que no pas el dels graduats en geografia o història. També ressaltà que els graduats en geografia són els que més escassegen. La geografia, al seu parer, té alguns problemes, com la manca de vocació cap a la didàctica o la ubicació entre ciències socials i ciències ambientals. Segons Giner, s’està perdent espai dins les ciències socials i caldria, com a solució, potenciar la versatilitat d’aquesta disciplina.