En darrer lloc, Montserrat Oller començà la seva intervenció anunciant que se centraria en tres aspectes: l’espai de la geografia a les aules de primària i secundària, la formació inicial del professorat de secundària i algunes orientacions de cara al futur. Pel que fa al primer aspecte, sobre l’espai a les aules d’aquesta disciplina, Oller indicà que hauríem de pensar per què hem d’ensenyar geografia i a quins alumnes. Cal pensar que estem formant persones que poden acabar els seus estudis universitaris cap a l’any 2040. Ensenyem geografia, tal com ja s’ha dit, per ensenyar a pensar a través de la geografia, perquè els alumnes comprenguin quin és el context social en què viuen i es puguin fer preguntes, es plantegin problemes, facin hipòtesis i trobin solucions. Hem d’ensenyar amb la idea de preparar-los per allò que després es trobaran al llarg de la seva vida. Les respostes que donem, però, poden no agradar al sistema neoliberal. Reprenent la idea de Huckle, hauríem d’ensenyar geografia per construir un món més just i feliç.

Continuant la reflexió sobre l’espai de la geografia, Oller pensa que “la geografia és en els centres el que el professor vol que sigui”. Així doncs, tenim un ampli ventall de professors. En un extrem, el professor que se sent legitimat pel currículum amb la corresponent claredat de ritmes i programació i, a l’altre extrem, el professor que intenta canviar la forma d’ensenyar geografia, perquè

 
Fotografia de J. Oliveras (SCG)

pensa que la realitat no és disciplinar sinó complexa. Oller creu que la geografia hauria de permetre llegir la realitat geogràficament per poder copsar la globalitat. Per això, pel que fa al “com s’ensenya”, es remarca que no es pot canviar l’ensenyament de la geografia només a partir de la teoria, sinó que s’ha de prioritzar la pràctica, que ha de ser un puntal del màster de secundària. Cal anar més enllà del “com ensenyem” per abordar el “què ensenyem”.

D’altra banda, la ponent destacà la importància de la cultura de cada centre i criticà la tradició a la secundària de la divisió disciplinar en departaments, perquè impedeix abordar la complexitat i la interrelació. Pel que fa a la primària, es criticà la participació dels centres en múltiples projectes i grups de treball innovadors, a manera de programes paral·lels, que poden (tot i els bons materials) fer que els mestres que s’encarreguen de cada projecte perdin de vista el currículum, quan tot això podria estar integrat.

Seguidament, Oller tractà el segon aspecte, la formació del professorat, especialment a través del màster de Geografia i Història, enguany cursat per un únic geògraf i tradicionalment per menys del 10 % de graduats en Geografia sobre uns 30-60 alumnes. Des de l’administració se seleccionen els alumnes del màster per la nota d’expedient acadèmic, per la qual cosa es produeixen disfuncions. La primera, que el nivell acadèmic no hauria de ser l’únic criteri per seleccionar qui ha de ser professor. La segona, que els candidats que s’hi apunten veuen el màster només com una sortida laboral. Potser, un criteri per accedir al màster hauria de ser tenir vocació de ser professor i les qualitats d’un bon comunicador. Pel que fa a la procedència dels alumnes del present curs del màster, en trobem: 16 d’història, 6 d’història de l’art, 3 d’antropologia, 2 d’humanitats, 2 d’arqueologia, 1 de geografia i 1 de sociologia. Oller també qüestiona la idea que els historiadors no estiguin preparats per ensenyar geografia, perquè les situacions són múltiples, i tant el grau de geografia com el d’història presenten una formació universitària molt especialitzada i poc orientada a la docència. Pel que fa al màster, amb l’objectiu de desfer-ne la parcialitat i la

fragmentació, aquest curs s’han canviat les quatre matèries de didàctica de la geografia, de la història, de la història de l’art i de la ciutadania a partir del concepte de geohistòria de Braudel, amb el convenciment que no es pot ensenyar geografia sense història ni història sense geografia. És a dir, l’espai i el temps configuren l’espai social. Tot plegat, orientat cap a identificar el coneixement significatiu per entendre el món i donant un coneixement menys disciplinar, ja adquirit als graus. Juntament amb aquest canvi, es dona més importància a les pràctiques, fonamentals per aprendre a ser professor i molt valorades pels alumnes de màster, futurs professors. Oller, finalment, insistí en la importància de la pràctica com a element troncal de la formació, i hi afegeix la importància de la reflexió sobre la pràctica com a tasca que cal dur a terme des de la universitat.

Al tercer punt de la seva intervenció, Montserrat Oller va aportar algunes orientacions cap al futur. En aquest aspecte, afirmà que dels canvis curriculars, del nombre d’hores o de la nova avaluació per competències no cal esperar-ne res, perquè aquesta no és la clau a resoldre i sovint s’acaba convertint en burocràcia. Oller creu que els canvis han d’anar de baix a dalt, i no al revés, i que la geografia és el que volen que sigui els professors. També, per acabar, remarcà que la part d’hores d’història en el global de geografia i història no es reduirà, perquè la història té un component ideològic fort i important vinculat als poders. Oller acaba destacant la importància de l’autonomia del professor i de les col·laboracions entre ells i els nous reptes educatius com ara els projectes, més implementats a primària que a secundària.

Jordi Royo tancà les intervencions animant a unir esforços i a seguir debatent el paper de la geografia a les aules per tal que els acords i els canvis es plasmin, en última instància a les aules i a la societat. [Rosa Català]