<<< retrocedir  La segona part de la conferència Juan Manuel Garcia-Ferrer tractà de la visió de la ciutat en diferents gèneres cinematogràfics. Comença pel western, que en realitat és un cinema de la no-ciutat, amb grans paisatges horitzontals, mentre a la ciutat domina la verticalitat. No obstant això, en aquests films també hi poden sortir escenes de la formació i construcció de ciutats al llunyà oest, com a Pasión de los fuertes (My Darling Clementine) (1946) de John Ford, i de la qual ens passà una divertida escena de Henry Fonda decidint-se a ballar. En canvi, un gènere que és molt difícil situar fora de les ciutats és el classificat com a cinema negre, on sobresurten grans edificis verticals i ciutats plenes d’obstacles. Un gènere ple d’ombres i molt relacionat amb l’expressionisme alemany.

També és molt clarament urbà el cinema polític, que fa reflexionar sobre el pes de les decisions del poder sobre els ciutadans, els grups de pressió de la ciutat, la corrupció, etc. Destacà de Francesco Rosi Les mans sobre la ciutat (1963), i d’un autor de cinema polític com Pier Paolo Pasolini es referí, i ens en passà un fragment, al film documental La forma della citta (1974), que sobre el tema de les ciutats realitzà per a la televisió italiana. Un altre exemple de films d’aproximació política a la ciutat, poden ser La batalla d’Alger (1966) de Gillo Pontecorvo, amb les escenes dels carrers estrets i laberíntics de la casba d’Alger, i molt més recent Maidan (2014) de Loznitsa, sobre la revolta a Kiev per aconseguir el canvi de la presidència de la república.

A Espanya, és important les visions de la ciutat de pel·lícules polítiques de problemes socials i urbans com El largo viaje hacia la ira (1969) de Llorenç Soler, que tracta de les migracions cap a les ciutats catalanes, La ciudad es nuestra (1975) de Tino Calabuig, sobre la lluita de les associacions de barris pobres de Madrid per aconseguir millores urbanístiques i equipaments, i Libre te quiero (2012) de Basilio Martín Patino, sobre l’acampada a la Puerta del Sol, amb motiu de les protestes del 15-M.

Per al cinema de terror, la ciutat és l’espai geogràfic on els mals s’aguditzen, lloc de catàstrofes, i on la monstruositat de l’urbs fa aparèixer monstres. Un dels primers films d’aquesta categoria és M, un assassí entre nosaltres (1931) de Fritz Lang, dins l’expressionisme alemany, però el que ha aconseguit ser-ne el prototipus és King Kong (1933) de Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack i les seves versions posteriors. Un altra pel·lícula destacable és L’estrangulador de Boston (1968) de Richard Fleischer.

La ciutat també destaca en el cinema de ficció, en general un cinema catastrofista, en què la ciutat de ficció s’ajunta a una societat distòpica, amb normes amorals i alienants per als humans. Metròpolis (1927) de Fritz Lang,

amb aquells primers plans de la ciutat futurista, n’és una bona representant, entre moltes altres que seguirien, fins a Blade runner (1982) de Ridley Scott, amb els “replicants,” éssers fabricats artificialment, o Brazil (1985) de Terry Gillian, la ciutat futurista de màquines i burocràcia.

Més agradable és el cinema de les ciutats amb sentiments, que impliquen una nostàlgia de la ciutat tradicional, amb els seus barris, persones normals, jardins, mercats. Una enyorança de la ciutat prehausmaniana, en què la valoració del veïnatge és molt alta, de tal forma que presenta un tipus de ciutat-poble. Seria el cas de Mon oncle (1958) de Jacques Tati, de la qual ens passà una passejada en carruatge des dels afores de la ciutat amb els seus blocs d’habitatges i vials buits fins al centre urbà amb els carrers-mercat on la gent se saluda i parla de temes quotidians; o amb anterioritat a aquesta també es pot incloure en aquest gènere Sota els sostres de París (1930) de René Clair, o l’americana El sèptim cel (Seventh Heaven) (1937) d’Henry King, amb els joves James Stewart i Simone Simon d’actors.

Una altre sèrie de pel·lícules tracten la ciutat des de la perifèria, els afores, els no-llocs. N’hi ha bons exemples en el cinema italià: El cochecito (1960) de Marco Ferreri, Accatone (1961) i Mamma Roma (1962) de Michelangelo Antononi. Aquí a Barcelona, cal recordar el film Los tarantos (1963) de Francesc Rovira-Beleta, amb les visions dels barris de barraques del Somorrostro i Montjuïc; o, últimament, Petit indi (2009) de Marc Recha, amb el contrast entre els ocells i la visió dels marges de la ciutat, amb l’horta del Besós i els barris propers a la Meridiana. Per il·lustrar aquesta mena de films, ens passà una fragments d’Accattone.

Hi ha també tota una sèrie de visions de les ciutats que provenen de films on l’argument comporta una forta tensió emocional. És el cas de Vertigen (1958) d’Alfred Hitchcock, Gare du Nord (1964) de Jean Rouch, amb les vistes de París, o el Londres del Blow-up d’Antonioni (1966), o el Hong-Kong de Desitjant estimar (In the mood for love) (2000) de Wong Kar Wai.

Hi ha unes altres visions que Garcia-Ferrer va titular de perduts en la ciutat, en les quals els protagonistes es troben com sols en mig de la massa, i al marge d’ella desenvolupen la seva acció, com el James Stewart i la Grace Kelly de La finestra indiscreta (1954) d’Alfred Hitchcock, que passa al barri de The Village de Nova York, i de la qual també veiérem un fragment; El quimèric llogater (Le locataire), que discorre a Paris, de Roman Polanski; Taxi driver (1976) i el New York, de Martin Scorcese; A la ciutat blanca (Dans la Ville blanche) (1983), que passa a Lisboa, d’Alain Tanner; o el Caro diario (1993) de Nanni Moretti, que recorre Roma amb la seva vespa.

Altres visions de la ciutat son les que et mostren l’urbs des d’un lloc enlairat, com el París de la sèrie Les vampires (1915) de Louis Feuillade, o el de Paris, nous appartient (1961) de Jacques Rivette, Cel sobre Berlin (1987) de Wim Wenders, Vete a saber (Va savoir) (2001) de Jacques Rivette, també amb vistes de Parí, i Lundi matin (2002) de Otar Iosseliani i on Venècia és la ciutat elegida.

Hi ha pel·lícules en què la ciutat apareix com en una atmosfera d’un quadre d’Edward Hopper, com si la gent que hi surt no sabessis a on van, ni d’on vénen, amb una sensació de soledat, silenci, i en alguns casos de desolació, i amb il·luminacions pròpies de la darrera hora de la tarda. Inscriuria en aquesta sèrie, Plou sobre el meu cor (The rain people) (1969) de Francis Ford Coppola, Vellut blau (Blue Velvet) (1986) de David Lynch, El final de la violència (The end of violence) (1997) de Wim Wenders, o Cigars (Smoke) (1955) de Wayne Wang, que retrata la vida del barri de Brooklyn, a partir dels personatges que es troben en un estanc.

També a vegades hi ha diferents visions de la mateixa ciutat en un mateix film, de tal forma que la ciutat és com un palimsest, que és com Garcia-Ferrer anomena aquests tipus de pel·lícules. És el cas de la Roma (1972) de Federico Fellini; la ja esmentada En construcció (2001) de José Luis Guerín, o Gangs of New York (2002) de Martin Scorsese, en la qual reconstrueix els canvis a la ciutat del segle XIX a partir de les lluites entre clans immigrants, entre els que ja es consideraven americans i els irlandesos arribats de nou. Finalment també hi ha pel·lícules en les quals no apareix la ciutat real, sinó la somniada, com En la Ciudad de Sylvia (2007) de José Luis Guerín.