El passat dijous 15 de febrer, el socis, sòcies i altres col·legues que volgueren, anàrem al cinema, en una sessió dirigida pel company Juan Manuel García Ferrer, que tingué un gran èxit, ja que la sala Nicolau d’Olwer de l’IEC quedà plena de gom a gom, i les entrades gratuïtes totalment esgotades. L’acte s’ho valia perquè el ponent, enginyer industrial i llicenciat en Geografia i Història, també és un apassionat de la cinematografia i de determinats directors i moviments. Durant molts anys, amb Martí Rom, va gestionar el Cineclub de l’Escola d’Enginyers i ha escrit conjuntament amb l’anterior, una gran quantitat de monografies, en llibre i documental cinematogràfic, de personatges del nostre món cultural (de cineastes, però també de pintors, músics, escriptors, fotògrafs, etc.). Ha col·laborat en diferents revistes de cinema (Dirigido por, Nueva Lente, Cinema 2001, etc.) i ha organitzat seminaris sobre llenguatge cinematogràfic.

Els socis que han fet alguna excursió o viatge amb ell han pogut constatar la seva afició al cinema i també a la fotografia, tasca que realitza com si fos un director de cinema que cerca l’enquadrament perfecte. Admirador de Pasolini, entre altres directors, en el viatge a la Basilicata (Setmana Santa del 2016) i a Matera, desbordà el seu entusiasme a la recerca dels enquadraments que serviren per filmar la cèlebre Passió segons Mateu, i a més n’apassionà els oients.

Garcia-Ferrer va fer una introducció a la importància de la ciutat en el cinema, ja que aquest neix a la ciutat, i La sortie de l’usine Lumière à Lyon (1895) n’és una petita mostra, com ho és La Salida de la Misa de 12 del Pilar de Zaragoza, o el tràveling del metro de Nova York, de la productora Thomas A. Edison, que ens va projectar. A continuació va fer una petita història de la ciutat en el cinema a partir d’alguns films i directors que mereixien ser remarcats. Dels anys 20: El carrer (1923) de Karl Grune, o L’últim (1924) de F.W. Murnau, dins el més pur expressionisme alemany, o Gent en diumenge (1929) de Robert Siodmak i Edgar G. Ulmer, que és una bona visió del Berlin d’abans de la guerra, etc.

Després ens parlà de l’etapa que denominà “L’època daurada del cinema”, amb pel·lícules que són grans simfonies urbanes, amb directors d’avantguarda i on es veu com la ciutat es desperta, treballa, dorm... Hi ha multituds en moviment, ritme, ombres, apareixen els obrers i els enginyers. La ciutat es observada des de diferents angles com si fos vista amb un calidoscopi. En són exemples Berlin, simfonia d’una gran ciutat (1927) de Walter Ruttmann, Douro, faina fluvial (1931) de Manoël d’Oliveira, L’home de la càmera (1929) del rus Dzigo Vértov, etc. També la ciutat es presenta com un lloc de trobada de destins, i del fracàs del somni americà com a I, el món marxa (The Crowd) (1928), amb direcció de King Vidor, i de

la qual ens passà uns interessants fragments, des de les multituds anant al treball, al recorregut vertical per un gratacels, fins arribar a la finestra d’un pis qualsevol, a l’interior del qual i a la taula 137 treballa de comptable John Sims.

Hi ha pel·lícules que són veritables documentals sobre la ciutat, com A propos de Nice (1930) de Jean Vigo, o Au bonheur des dames (1930) de Jean Duvivier, centrada en el París de les galeries Lafayette. De gran interès són els films dirigits per Rouben Mamoulian, Els carrers de la ciutat (1931) i Estima’m aquesta nit (Love Me Tonight) (1932), un musical on apareix Marcel Chevalier i del qual ens mostrà uns fragments del despertar de Paris amb l’obertura de finestres, les xemeneies començant a treure fum i diferents oficis iniciant la feina.

Després ens situà a la Segona Guerra Mundial i l’Europa en runes que la seguí, on no només es veuen ciutats enrunades, sinó igualment persones enfonsades, la societat destruïda, la misèria que acompanya la destrucció. Entre altres films esmentà Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini, o Alemanya, any zero (1948) i Stromboli (1950), les dues també del mateix director i ja plenament dins el neorealisme italià. Berlín, Occident (1948) de Billy Wilder es també una altre film clàssic

La foto del conferenciant és d'E. Bertran (SCG)
 

d’aquesta etapa, del qual veiérem uns petits fragments, a l’igual que Hiroshima, mon amour (1959) d’Alain Resnais. La situació de misèria a la ciutat quedava ben reflectida en altres cintes com El lladre de bicicletes (1948), Miracle a Milà (1951) i Umberto D. (1952), totes tres de Vittorio De Sica.

Una altra visió de la ciutat, segons Garcia-Ferrer, la produeixen els films de La nouvelle vague francesa, on altre cop apareixen els carrers, cases, cotxes, transeünts, amb llargs recorreguts i una certa lleugeresa en el tractament de l’urbs. Aquí van ser mencionades, entre altres, pel·lícules de Louis Malle, François Truffaut, Jean Luc Godard i Jacques Rozier, com Ascensor pel patíbul (1958), Els 400 cops (1959), Al final de l’escapada (1960), Antoine et Colette (1962) i Adieu Philippine (1962).

A partir d’aquí ens situà en la visió de la ciutat dels nous cinemes dominats pel subjectivisme, la psicologia, amb els dobles pensaments dels protagonistes que deambulen per la ciutat i del qual serien exemples els films de Michelangelo Antonioni, com L’eclipsi (1962) o Blow-up (1966), per arribar al cinema personal actual, a vegades filmat amb pocs recursos, càmeres petites, resultats diversos. D’aquest cinema, que fa molt documental esmenta diversos autors dels quals es reté al francès Alain Cavalier, director de Le filmeur (2005), el belga Eric Pauwells, que filma el seu entorn personal, als catalans Óscar Pérez, amb El sastre (2007), i José Luis Guerín, amb En construcció (2001), sobre la transformació del barri del Raval, i amb Recuerdos de una mañana (2011). En algun dels films dels directors d’aquesta etapa surt la temptació de tornar de la ciutat al camp, cercant els orígens rurals. Al igual que en les altres períodes aquí ens passà uns fragments de la pel·lícula d’Óscar Pérez, amb el rerefons de la immigració dels pakistanesos al Raval.