Les sessions commemoratives del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Barcelona: AEDOS, 1958-1964), dirigida per Lluís Solé i Sabarís, han assolit la sisena etapa de la ruta prevista per a revisar les temàtiques tractades a l’obra. Així, en el transcurs de l’acte celebrat dimarts dia onze de gener de 2018 es va passar revista als continguts dels vuit primers capítols de l’obra, els dedicats a les estructures del relleu i a la geomorfologia, l’autor dels quals va ser Solé mateix.

L’acte va comptar amb les intervencions de tres investigadors, bons coneixedors d’aquella obra de referència: David Serrat i Congost, geòleg i catedràtic de Geodinàmica Externa de la Universitat de Barcelona; Xavier Berástegui, geòleg i subdirector adjunt de Geologia i Suport a la Legalitat de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya; i Marc Oliva Franganillo , geògraf i investigador del programa Ramón y Cajal, adscrit al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona. Els parlaments van versar, respectivament, sobre el coneixement de l’entorn investigador i acadèmic que menà Solé a redactar aquests capítols, de com ha evolucionat el coneixement geològic i geomorfològic des del moment de la seva publicació, i, finalment, de quines són les perspectives de futur dels coneixements en geomorfologia.

Les paraules de David Serrat van orientar l’atenció de l’auditori que omplia la sala Nicolau d’Olwer de l’IEC cap al procés de construcció de l’escola catalana de geologia empesa pel Dr. Solé ben bé des de començament de la dècada dels anys quaranta del segle passat. Va ser una empresa acadèmica que no abandonaria mai, amb mestratge eminent i generositat cabdal envers la munió de deixebles que va tutelar i promocionar. És en aquest context com David Serrat va passar revista a una bona colla d’influències, amistats, visitants, promocions i altres bastides, peus drets i recolzaments de l’edifici científic enlairat per Solé durant els quaranta anys de la seva vida de docent universitària. ¿Quin lloc hi ocupen els vuit capítols inicials del primer volum de la Geografia de Catalunya? Serrat va apuntar l’oportunitat que l’obra oferia a Solé per donar sortida estructurada al gavadal d’observacions acumulat en la seva incessant activitat de treball de camp. Són uns textos, i il·lustracions, en els quals es palesa la seva atenció pel detall sense minorar, de cap manera, el monument de síntesi.

En aquest context dialèctic entre anàlisi i síntesi, no em va passar per ull la referència de l’orador a la revista Acta Geológica Hispánica, fundada per Lluís Solé el 1962, una publicació que, a més a més dels articles científics de rigor, presentava una recopilació gairebé exhaustiva de la producció bibliogràfica estatal sobre geologia. Em va desvetllar la memòria del Índice Histórico Español de Jaume Vicens Vives, una publicació amb uns objectius documentalistes similars als de l’Acta. Però, com va remarcar Serrat, també hi havia la catalanitat. Vicens, Solé,... Notícia de Catalunya (1954), Geografia de Catalunya (1958),...

La intervenció de Xavier Berástegui va anar molt més enllà d’una recordança . Va ser una conferència dreta i feta. De ben segur que l’auditori va lamentar que, per imperatius del temps disponible, l’orador hagués d’escurçar-ne irremeiablement els darrers apartats. Seria bo que ben aviat poguéssim disposar una versió impresa completa de la seva dissertació i gràfics, per exemple, a les pàgines de Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Perquè l’exposició del descabdellament de la transició del paradigma del geosinclinal al paradigma de la tectònica de plaques va ser modèlica. I calia fer-ho, perquè les pàgines de Lluís Solé a la Geografia de Catalunya dedicades al relleu vénen a ser la interpretació canònica de les estructures geològiques i la geomorfologia del territori català d’acord amb el paradigma del geosinclinal, precisament, a la vigília de ser postergat pel paradigma de la tectònica de plaques en el pensament geològic internacional i local. Les de Sólé són unes pàgines, doncs, que fan de punt d’arribada més que no pas de sortida, la qual cosa, a parer del conferenciant, no li resten pas valor, ans al contrari.