<<< retrocedir  Berástegui va repassar, en primer lloc, l’articulat dels capítols de Solé sobre el relleu a la Geografia de Catalunya. No s’hi va entretenir pas gaire. Calia estalviar temps per a explicar detingudament, a la segona i tercera part de la dissertació, els dos paradigmes abans esmentats i, sobretot, la seva aplicació al nostre país per l’escola geològica construïda per Solé i Sabarís. En efecte, el joc alternat de moviments verticals, ascendents i descendents, dels materials sedimentaris dipositats en els grans solcs suposadament existents entre grans masses rígides, propugnat pels defensors del paradigma del geosinclinal, és prou evident en el bloc diagrama de síntesi del geosinclinal català publicat a la pàgina 35 de la Geografia de Catalunya amb el títol "Tall esquemàtic nord-sud que mostra l'estructura general de Catalunya", el qual reproduïm a la capçalera.

El paradigma de la tectònica de plaques, en canvi, considera els moviments horitzontals com a generadors del relleu. En el cas de l’àmbit català, i en aquest context, el fenomen crucial és la subsidència de la placa mediterrània sota la placa europea al llarg de la línia de contacte pirenaica. A nivell de detall, l’assumpció d’aquest paradigma permet explicar de manera molt més simple els mantells de corriment, superficials i en profunditat, que no pas amb l’antic paradigma.

Va ser una veritable revolució copernicana en geologia i tectònica. Si n’era de complicat explicar la retrocessió periòdica de la trajectòria del planeta Mart, observada des de la Terra, amb el model ptolemaic que posava el nostre planeta al centre de l’Univers. Val a dir que, de la mateixa manera que el model sideral copernicà va precisar el munt d’observacions sistemàtiques recollides per tot un Tycho Brahe, el paradigma de la tectònica de plaques, hereu de la teoria deriva continental d’Alfred Wegener i altres, va superar el del geosinclinal quan va disposar d’observacions en profunditat ?perforacions de prospecció? en nombre suficient.

Del 1975 ençà, el paradigma de la tectònica de plaques s’ha imposat del tot en el domini de la recerca geològica, fins al punt que ha calgut revisar la cronostratigrafia tradicional (primari, secundari,...) per una altra (cenozoic, mesozoic,...) més ajustada als processos explicats per mitjà del nou paradigma. A Catalunya, el món acadèmic i professional de la geologia i la geomorfologia també ha efectuat l’aggiornamento. Berástegui mateix ens en va donar un bon tast durant la sortida d’estudi a la Conca de Tremp a l’abril de 2016: al coll de Comiols, a Abella de la Conca i al pas de Collegats. Qui vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi, en tornar-lo a escoltar, ara a l’IEC, vam completar el treball de camp de manera excel·lent.

La sessió es va completar amb l’exposició d’una proposta d’agenda per a l’esdevenidor de la geomorfologia a Catalunya. Marc Oliva va ser l’encarregat de fer-ho, bo i repartint la seva intervenció en els clàssics apartats sobre on som, què tenim i cap on anem. Va donar una ràpida ullada al contingent humà dedicat a la recerca geomorfològica, els àmbits geogràfics d’estudi predilectes i la diversitat temàtica dels grups d’investigació, la interacció d’aquests grups amb l’administració, la internacionalització i la migradesa dels recursos disponibles, ara i al nostre país. Possiblement, la majoria d’aquestes facetes i factors de la recerca geomorfològica a Catalunya ja eren presents en la que portava a terme l’equip de Lluís Solé al tombant dels anys cinquanta a seixanta del segle passat. Tanmateix, és en l’apartat de les temàtiques on Oliva va remarcar els canvis més espectaculars en relació amb allò que es feia a l’època de la Geografia de Catalunya. Els estudis sobre riscos, hidrologia, paleoambients, paisatge i geopatrimoni no eren ni sospitats, per no referir-nos a les campanyes de recerca a les regions polars del planeta, tan importants per a la modelització dels processos geomorfològics i estudis comparatius.

És així, en el delit d’avançar en el domini de recerca erigit per Lluís Solé i Sabarís en els seus capítols del primer volum de la Geografia de Catalunya, com les noves generacions s’imposen unes fites científiques i tecnològiques prou agosarades com per reeixir. Bona feina! [Pau Alegre, 13 de gener de 2018]