La conferència inaugural del curs 2017-18 de la Societat Catalana de Geografia va tenir lloc el 24 d’octubre, i va anar a càrrec del Dr. Josep Vicent Boira Maiques, professor de la Universitat de València, membre de l’IEC i Secretari Autonòmic d’Habitatge, Obres públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana.

Amb el títol De la governança del Corredor Mediterrani a la planificació supramunicipal, el professor Boira va anar desgranant durant una hora el coneixement que té de les infraestructures en general i del Corredor Mediterrani en particular, ja des d’una òptica més acadèmica, ja com a gestor de responsabilitats polítiques i administratives a la Conselleria esmentada del Govern valencià.

A l’inici es plantejava si es podia dir quelcom nou o diferent que no s’hagués dit ja del Corredor Mediterrani. Considera que és un projecte infraestructural del qual s’ha parlat molt, ja sigui des de la investigació amb tot tipus d’articles i tesis; ja des de la divulgació en articles de premsa o en revistes especialitzades. Va aportar una sèrie d’exemples en aquest sentit, perquè comprovéssim l’interès que segueix despertant. Va recordar, però, que aquest interès no és nou, i que quasi fa un segle ja es reivindicava aquest corredor ferroviari¹.

Les polítiques autonòmiques dels territoris per on passa el traçat han intentat combatre els continuats retards del Ministerio de Fomento. Comenta la dificultat que tenen alguns polítics del govern central, d’entendre la necessitat del Corredor Mediterrani, tot i la contrastada justificació que se’ls aporta, mitjançant informes amb dades objectives perquè n’entenguin la necessitat.

Considera que no s’està només reclamant una infraestructura, i per aquesta raó vol donar-li a l’exposició un contingut més acadèmic i citar diferents autors que han estudiat les infraestructures, investigant el paper rellevant que tenen per a les societats per on passen.

Hi ha dues visions del que és una infraestructura, una de més tradicional, que es fixa només amb els atributs tècnics, és un model organicista, tot funciona amb una finalitat i cada element de la infraestructura serveix a un tot. En canvi n’hi ha una altra de més innovadora, que entén la infraestructura com un procés més complex, fent de mitjancera entre tres elements fonamentals, la natura, la cultura i la producció de l’espai.

Des de la geografia es pot fer referència a la teoria dels assemblatges que permet entendre el paper de les infraestructures, no només com una qüestió purament tècnica, sinó com una intersecció dinàmica i fluida entre el món material i el món social.

Per il·lustrar-ho esmenta l’article que va escriure Jane Bennett² analitzant el blackout que va tenir lloc als EUA i al Canadà l’agost de 2003. Considera, que el col·lapse que es va produir i que va afectar milions de persones, va superar les explicacions tècniques i ho relaciona amb una concepció errònia de la infraestructura elèctrica, que no es podia entendre només com un element orgànic, sinó com un acoblament amb altres elements. L’autora proposa que el concepte d’infraestructura s’ampliï, i no es limiti a una qüestió purament tècnica, sinó que incorpori també els aspectes que no ho són. Aquesta és la visió que caldria adoptar per entendre el Corredor Mediterrani.

En aquest cas, tan important és el que s’ha fet com el que manca per fer. Un dels temes que més preocupen a Europa són els missing links (els enllaços pendents). Allò que no existeix i hauria de ser-hi, sobretot a les zones transfrontereres. En el fons hi ha un debat permanent, entre la visió estructuralista (cada cosa es fa perquè funcioni i ajudi a la resta), i la visió més postmoderna que pretén interpretar millor la realitat i treballar per afavorir-la.

Sovint li comenten que el seu plantejament sobre el corredor és utòpic. El professor Boira considera que és més aviat heterotòpic, concepte que va definir Michel Foucault, ja que el que pretén el corredor és construir realment un territori que no existeix.

Recomana la lectura d’un article escrit per Peter Merriman i Rhys Jones³, on es relacionen la nació i el nacionalisme, les materialitats, els afectes i els sentiments associats a les infraestructures de mobilitat. Aquesta és una línia d’investigació que pot donar molts resultats, ja que els espais d’aquestes infraestructures poden canalitzar relacions afectives tant com ho fan canalitzant vehicles, cossos i moviments, barrejant el material i l’immaterial en una mateixa condició.