Què es pot dir sobre el Corredor Mediterrani que no s’haja dit? Això es preguntava Josep Vicent Boira, el proppassat 24 d’octubre, en iniciar la seva conferència a la Societat Catalana de Geografia, De la governança del Corredor Mediterrani a la planificació supramunicipal. Prèviament, Josep Oliveras, president de la Societat, "en nom propi, perquè no hi ha hagut temps de reunir la Junta", feia un petit discurs sobre la situació política actual, repassant la, en ocasions, complicada història de la SCG, clamant per l’arribada de temps millors i amb prou habilitat, tanmateix, per fer somriure tot l’auditori. Oliveras també ens va esbossar la biografia del ponent, geògraf llicenciat a la Universitat de València, amb estudis adicionals a Itàlia i Ohio, i va acabar definint-lo escaientment com a valencianista de via ampla, però europea.

Josep Vicent Boria va intervenir –tal com constava en alguna de les transparències que va ensenyar- com a "Secretari Autonòmic de Vivenda, Obres Públiques i Vertebració del Territori. Generalitat Valenciana". Deixant de costat el dubte que em suscita aquest qualificatiu d’autònom per la seva situació en la frase (¿és ell l’autònom o es refereix a l’autonomia valenciana?), passem al contingut de la seva conferència. Boira va deixar clar que això de la necessitat d’establir un corredor

ferroviari pel llevant espanyol ja es va plantejar -i per part d’un valencià- ni més ni menys que fa cent anys. I, després de tots els retards que hi ha hagut al llarg del temps de part del Ministerio de Fomento (amb una ministra que va arribar a dir que la prova que ja existia i funcionava era que ella havia fet el recorregut Madrid-València amb tren...), va dir que tenia la satisfacció que ja no era un tema ni valencià, ni català, ni tan sols espanyol, sinó europeu. En efecte, de 2013 ençà, existeix un reglament europeu, que n’exigeix la posada a punt, i hi assigna un pressupost.

Per no entonar la cançó de l’enfadós, amb les queixes habituals a una desraó (al col·loqui posterior, més intrigat que altra cosa, un del públic, cercant les causes d’aquest rebuig de Fomento a posar fil a l’agulla a un projecte que presenta tota la lògica econòmica que un li vulgui buscar, va arribar a preguntar si hi podia haver influït un eventual lobby de les empreses de transport per carretera), Boira ha encetat la seva exposició afrontant temes teòrics, deixant clara una nova definició del concepte infraestructures, que abasta força més enllà de les meres vies i travesses, ja que també en formen part les mateixes ciutats a relligar, les relacions socials i les seves activitats econòmiques. Són, en la seva visió innovadora -ha definit-, els processos i mediadors entre la naturalesa, la cultura i la producció. S’ha esplaiat per aquí, deixant clar que no es tractava del tot d’un concepte postmodern, perquè ja en parlava el mateix Proudhon.

Encabat, Boira ha fet un pas més enllà de la base teòrica i la definició de conceptes, i ha entrat de ple en l’anàlisi de gràfics i estadística recent. Per densitat i connexions, a la Península Ibèrica només s’aprecien dues àrees amb necessitats evidents de disposar d’un corredor ferroviari: la de l’Atlàntic i la del Mediterrani, amb el seu reguitzell de ports de mar. Els efectes de no posar-lo en marxa, juntament amb la darrera crisi, es veuen reflectits en una pèrdua de competitivitat evident. La visió política que ha prevalgut fins ara ha derivat en una xarxa ferroviària (tal com ho va ser durant molt de temps la de carreteres) radial, desatenent completament les evidents necessitats i oportunitats econòmiques d’establir un Corredor Mediterrani operatiu. De moment -ha finalitzat- ens trobem amb un patchwork, amb retalls, d’un corredor. Res semblant a un network. [Juan Manuel García Ferrer]

Peu de foto (de JM García Ferrer): Un dels mapes que mostrà Josep Vicent Boira presenta, com si es tractés d’una xarxa de metro, les ciutats europees connectades per grans corredors (en verd, el mediterrani), sense que s’hi distingeixi res més que això, la xarxa, i res de referències estatals ni de fronteres. És on ens adreçàvem, si no fos que ara s’està posant tot en qüestió, a causa del clima que travessa el continent.