Per l’avetosa de la baga del Pedró (la Molina)

<<< retrocedir  Davant la contundència d’aquests processos, el canvi climàtic resta com un factor menys determinant dels canvis, per bé que els fenòmens extrems (glaçades tardanes, sequeres fortes...) juguen també el seu paper en la selecció. Per exemple, que les fonts i els barrancs restin avui dia gairebé sempre secs no és pas canvi climàtic, sinó bàsicament conseqüència del gran creixement de biomassa, que intercepta la precipitació, la consumeix de seguida, limitant dràsticament l’escolament i la infiltració. En aquest context de gran demanda i competència per l’aigua, les espècies més sofertes resten més ben preparades per a superar les sequeres extremes.

D’altra part, la globalització ambiental apareix com un factor de canvi imprevisible. L’expansió a casa nostra de plantes i animals procedents d’arreu del món obre tot d’incògnites sobre l’evolució futura de la vegetació. En les sortides hem vist la situació dramàtica dels oms, arbre reduït actualment a un estadi arbustiu, perquè quan creixen cauen inexorablement sota l’atac d’un fong que empra com a vector d’expansió un escarabat. També es va parlar de la situació dels pins, dels castanyers...

Aquesta percepció dinàmica no era ben bé la dels pioners de la biogeografia, que van definir models de tipus de vegetació (associacions) que consideraven estables o climàciques en indrets on ara –50 o 70 anys després– apareix una vegetació ben diferent de la que ells van observar. Per exemple, l’alzinar impenetrable, ple de lianes, era més aviat fruit d’una forta intervenció de l’home en el bosc, i ara va deixant pas a un alzinar més obert i ombrívol, present a totes les cotes.

No farem la llista de les coses que hem après, però a tall d’exemple diguem que ara sabem trobar les vesícules de l’avet aprofitades per les trementinaires, que la surera és semicaducifoli perquè al mes de maig perd bona part del seu fullam, que el roldor va ser plantat pel seu ús com a planta tintòria, que la servera es plantava al costat de les masies perquè la seva densa fusta no s’estellava i la feia idònia per als tallants de carnisser, assolint per això un bon preu...

Josep M. Panareda és un treballador infatigable (mireu, només, els llibres que li hem ressenyat a l’Obrador Obert), un coneixedor de primera línia, però també un gran mestre i divulgador. Els que vam tenir la sort d’estudiar biogeografia amb ell vam aprendre a observar detalls, com ara que un ginebre mort en mig de la fageda ens parla d’un estadi vegetal anterior, de vegetació molt oberta, d’una landa. Observació, comparació, reflexió, documentació... fases del treball científic que condueixen envers la prudència, la malfiança davant conclusions apressades i dogmàtiques.