Del 17 de maig al 10 de juny de 2017, amb una primera sessió teòrica i tres jornades de treball de camp, Josep M. Panareda oferí als membres de la SCG una magnífica lliçó de biogeografia. Les sortides es van fer –tot aprofitant la comunicació per ferrocarril– pels volts de Llinars del Vallès, Sant Martí de Centelles (la parròquia de St. Pere de Valldaneu) i la Molina (Alp). Les alçades mitjanes dels tres indrets –respectivament, 250, 500 i 1.600 m– expliquen en bona part el caràcter de la vegetació que s’hi desenvolupa. També el substrat ordena considerablement el repertori florístic, atès que és calcari al Congost i silici als altres dos indrets: granític a Llinars i esquistós a la Molina.

Caminar, pausadament, amb Josep M. Panareda per les nostres forests és un goig, perquè desplega els seus excepcionals coneixements botànics integrats en una lectura integral del paisatge, entès com un fet dinàmic, en constant evolució. El primer que sobta en ell, atès que som davant d’un geògraf, és el seu altíssim nivell de coneixement botànic. Tot i mossegar-se la llengua alguna vegada per tal de no colgar-nos de noms de plantes, les espècies comentades amb detall en cada excursió es compten per diverses desenes. A Llinars ens explicava que en un km² n’hi poden haver de l’ordre de 350 espècies vegetals. Després del curset dubtem que, d’aquestes, n’hi hagi més de 10 que no conegui a simple vista o que li calgui comprovar després amb l’ajut d’una flora. I de cada espècie en té força coses per explicar: la fesomia, l’època de floració, les preferències ambientals, els usos medicinals, la toxicitat, l’interès econòmic que havia tingut antigament... i per descomptat el nom científic i el català.

tasca detectivesca d’esbrinar el rastre d’accions antròpiques del passat proper i la seva repercussió en el paisatge vegetal present. Els antics conreus (en particular la vinya fins a l’arribada de la fil·loxera), el carboneig, el consum de llenya per als forns de tota mena, l’extracció de pega..., tots aquests usos modificaven antigament el bosc, el domesticaven, i ara l’absència d’aprofitaments condiciona d’una manera ben diversa la realitat forestal. De la mateixa manera, en l’aspecte geomorfològic, i en particular a la serra Litoral, és palès l’impacte del motocròs dels anys 60 i 70 com a factor desencadenant de l’obertura de xaragalls que no han deixat de créixer, fins i tot obrint badlands en els fràgils sòls de sauló.

Explicacions de Josep M. Panareda al sud del terme de Llinars del Vallès; fotografia de J. Burgueño (SCG)

Amb les explicacions d’en Panareda, la successió vegetal ens apareix com un procés de resultats més incerts del que pensàvem. La selecció sistemàtica de les espècies arbòries més rendibles (per qualitat de la fusta, capacitat calorífica, aprofitaments com el suro, velocitat de creixement...) en cada moment històric va eliminar del mapa els competidors potencials. Ara, en un context de mínima rendibilitat del bosc, s’estableix una competència més neutral, tot i que condicionada pels resultats edàfics dels aprofitaments passats, la proximitat física de les espècies competidores, la presència de clarianes, els estadants actuals... La idea de canvi domina el discurs d’en Panareda. El canvi radical del paisatge és ben evident en el testimoni de les fotografies antigues, però fins i tot resulta evident per a tota persona observadora de certa edat, quan compara els seus records de joventut amb la realitat present. El paisatge vegetal està canviant a marxes forçades, reforestant-se a corre-cuita per l’abandonament de les superfícies agràries de més difícil la mecanització i per la minva dels ramats. Alhora, el bosc resta gairebé intocat, deixat de la mà de Déu, perquè arreu manca gestió racional (no la maldestra que vam observar en algunes pinedes de la Molina, cap a la baga del Sitjar).

  seguir >>>