com a capital d’una extensa província de l’imperi, la Hispània Citerior, primerament, i la Tarraconense, després, de la ciutat de Tarragona com a seu metropolitana d’un arquebisbat, element clau ja en la repoblació medieval, i de la importància del seu port, primer com a porta d’exportació de productes agraris i després com infraestructura lligada a l’explotació del petroli. Seguidament, el consoci Robert Casadevall, professor de geografia de la URV, féu una primera aproximació al creixement urbà a la part baixa de la ciutat.

Dissabte 22 d’abril de 2017, la Societat Catalana de Geografia (SCG) va tornar a Tarragona. Hi havíem estat fa cosa de vint anys, poc abans que el conjunt arqueològic de Tàrraco fos declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, en una visita coordinada per Josep Oliveras, aleshores vice-president de la Societat i ja professor de geografia a la Universitat Rovira i Virgili (URV). Recordo que vam fer un interessant recorregut pel port, tal com es pot llegir en la crònica escrita per Narcís Rucabado i publicada al núm. 46 de Treballs de la SCG. Enguany, hem repetit guia, però l’objectiu de la jornada era un altre: analitzar diversos aspectes de la geografia urbana de Tàrraco i la posterior evolució de la ciutat, en especial l’eixample del segle XIX.

Aprofitant que uns vint-i cinc membres de la SCG van arribar a Tarragona amb tren, la visita va començar prop de l’estació de la RENFE, situada a la vora del mar, a la part baixa de la ciutat, a mig camí del Serrallo, destinació gastronòmica que restà a la discreció de futures iniciatives dels assistents. El professor Josep Oliveras i Samitier, actualment president de la Societat i catedràtic de geografia a la universitat citada, va obsequiar la parròquia geogràfica amb un plànol de Tarragona i un llibret dels atractius turístics de la ciutat, abans d’encetar les explicacions a la plaça dels Carros, sota una marquesina que ens privava del sol de què vam gaudir durant tot el dia. Allí, amb el suport d’un mapa de l’Instituto Geográfico Nacional, ens va parlar dels factors geogràfics i històrics que els romans tingueren en compte en escollir l’indret per bastir-hi una ciutat.

El professor Oliveras analitzà la transcendència d’aquesta lògica locacional al llarg de la història i ens parlà, entre d’altres coses, de Tàrraco com la porta d’entrada de Roma a la Península Ibèrica, de la mà dels Escipions quan la Segona Guerra Púnica, i

Les fotografies de Josep Oliveras a la plaça dels carros i davant Tàrraco són de R. Giménez-Capdevila i E. Bertran (SCG)

La primera parada de biaix arqueològic fou l’efectuada al teatre romà, aixecat en època de l’emperador Cèsar August, que s’estigué a Tàrraco un parell d’anys, per refer-se d’una salut estantissa i per controlar la guerra contra els pobles bascos i asturs, que no es deixaven acabar de sotmetre. Actualment, el teatre és en fase de restauració, després d’una campanya ciutadana per conservar-lo i d’un litigi amb les empreses constructores que volien el solar per aixecar-hi blocs de pisos. De moment, un hi pot veure un fragment de la graderia que aprofitava el desnivell del terreny, una part de l’orquestra i poca cosa més. Restem, doncs, a l’espera de l’oportuna museïtzació. Prop d’allí, vam visitar externament la Chartreuse, ara escola d’idiomes, on els monjos fills de Sant Bru elaboraven l’elixir que té la propietat d’allargar la vida, si es pren amb una mesurada posologia.

De camí al Fòrum de la Colònia, salvant el pregon pendent del terreny per unes oportunes escales mecàniques, vam poder copsar un fet curiós de l’urbanisme tarragoní: l’agençament de pàrquings a les plantes baixes i primers pisos dels nous blocs d’habitatges, a causa de la necessitat de preservar les troballes arqueològiques que s’hi fan només gratant el terra d’un solar i de l’actual (i qui sap si futura) insuficiència pressupostària per consolidar-les. Just deixar les escales i per recordar-nos que érem a la vigília de Sant Jordi, un grup de persones d’un taller ocupacional per a discapacitats ens van obsequiar amb flors a canvi de petons i abraçades. Fou un complement emotiu de la jornada.

  seguir >>>