El 2 de desembre de 2014, el catedràtic jubilat de Geografia humana Tomàs Vidal va dissertar a la SCG amb una conferència sobre “El poblament tradicional de Menorca”. L’acte servia alhora de presentació de llibre Nomenclátor que comprende las poblaciones... de España (1860). Edició de la informació referida a les terres de parla catalana, editat per la SCG a cura de Jesús Burgueño. El llibre inclou l’article de Pau Vila "El poblament de Catalunya" (1938), una primera redacció del qual es presentà a la SCG el juny de 1938, en la darrera sessió celebrada abans de la derrota de la guerra civil. Per tant, fou un acte de retrobament amb un dels objectes d’estudi més característics de la geografia i que, alhora, caracteritzen més un territori: el poblament.

L’orador coneix Menorca com allò que és, casa seva, a la qual ha dedicat les seves millors recerques i de la qual coneix i domina totes les fonts d’interès geogràfic. La seva vívida descripció del poblament, el parcel·lari i el paisatge menorquí va mantenir a l’aguait al públic tota la sessió. Tot plegat amb el suport d’una cartografia d’elaboració pròpia molt detallada i reeixida, com només es pot fer en un país que té la fortuna de comptar amb la completa i excepcional cartografia parcel·lària de Miquel Sorà (1862), contemporània del Nomenclátor.

La fotografia del conferenciant acompanyat
per Jesús Burgueño és d'E. Bertran (SCG).

D’entrada, pel que fa al llibre objecte de presentació, Vidal assenyalà el cas menorquí com a paradigma de l’enorme diferència de qualitat de la informació del Nomenclátor, depenent del municipi. Si en el cas de Ciutadella l’enumeració de llocs (mai més ben dit en el cas de Menorca) és prou correcta, en altres com ara Maó els topònims recollits són fins i tot fantasiosos.

Tot seguit abordà la presentació de l’evolució històrica del poblament, el parcel·lari i el paisatge, seguint un raonament integrador, en el qual un element et porta a l’altre. El poblament, inicialment va estar molt condicionat per la distància a la costa, rebutjada pel perill de la pirateria i les malures dels aiguamolls. L’estructura de la propietat menorquina, ens va fer veure el conferenciant, és una de les claus per entendre l’afortunat retard de Menorca en la malaurada balearització turística; els amos no esperaven treure res de l’eixorca i clivellada franja costanera de les seves terres, que ocupaven un paper totalment marginal.

El paisatge menorquí és construït, com pocs ho són en la mateixa mesura, per l’home. Els tancats suposaven una gran comoditat per a tenir-hi ovelles (principalment per exportar la llana) i permetien estalviar-se pastors. La construcció secular de tancats de pedra seca ha fet que a Menorca hi hagi de l’ordre de 70.000 km de parets (a raó d’1 km/ha). Tot un malson per als cartògrafs i tot un goig per als amants de les construccions populars.

El parcel·lari i el nombre de llocs menorquí ha estat força estable al llarg dels segles, perquè malgrat la fragmentació experimentada el s. XIX, generalment no es perdia la referència toponímica als orígens, fins arribar a casos paradoxals, com ara es Rafel Nou Vell. L’interès per la toponímia i la cura pel llenguatge específic és signe d’identitat d’un bon geògraf; per això la seva xerrada anava esquitxada de la terminologia pròpia menorquina que feia al tema: amo és el masover, senyor és el propietari, missatge l’empleat fix del lloc (que maldava per fer-s’hi amo), rafal una masia periurbana...

La sessió acadèmica celebrada ens va deixar molt bon gust de boca i amb ganes de fer-hi treball de camp; l’exposició i la trajectòria investigadora de Tomàs Vidal ens va confirmar que la Geografia va cap al desastre més absolut si renega d’explicar els espais més propers en nom de no se sap quins criteris de pretesa excel·lència investigadora que obliguen a publicar en revistes que es caracteritzen per menystenir els estudis locals. [Jesús Burgueño]