La darrera sessió científica de l’any 2014 de la Societat Catalana de Geografia va ser dedicada a commemorar el cinquantenari de l’acabament de l’edició del primer volum de la Geografia de Catalunya dirigida per Lluís Solé Sabarís. El recordatori pagava la pena fer-lo, atesa la transcendència indiscutible d’aquella obra col·lectiva en la formació i el desenvolupament dels estudis geogràfics contemporanis a Catalunya. Encara avui té un lloc insubstituïble en els prestatges dels llibres de primera mà dels geògrafs i geògrafes del país, ni que sigui com a referència de comparació històrica de dades, d’enfocaments i de paisatges.

I no només entre la gent del nostre gremi. Per la qualitat i bona presència de l’obra, i gràcies també a l’esforç de producció i el risc financer assumits per l’editorial que la va publicar, va tenir una difusió i acceptació molt notable entre les persones que fa cinquanta anys s’interessaven pel coneixement del territori de Catalunya. És potser a causa de la implicació de l’editorial i la seva difusió com a producte cultural emblemàtic, que l’obra ha gaudit d’un títol paral·lel molt estès: “La Geografia de Catalunya de l’AEDOS”. En efecte, l’Agència Editora i Distribuïdora d’Obres Selectes, empresa barcelonina fundada el 1947 pel matrimoni format per Josep M. Cruzet i Maria Borràs de Quadras, els quals, poc abans, havien ressuscitat la llibreria Catalònia com a Casa del Libro i havien recuperat l’edició en català amb l’editorial Selecta, van incloure els quatre volums que acabaria tenint la Geografia de Catalunya --inicialment havien de ser només dos-- a la seva col·lecció “Enciclopèdia Catalana”. Bona prova de la magnitud del compromís que els editors adquiriren és la dilació de la publicació del primer volum en sis anys (1958-1964)

A dalt, d'esquerra a dreta: Enric Bertran, Joan Vilà-Valentí, Antoni F. Tulla i Josep M. Panareda; foto de J. Oliveras (SCG).

mitjançant entregues periòdiques en forma de fascicles, un procediment de distribució habitual per a reeixir econòmicament en la comesa, però arriscat en la seva dependència d’un bon servei de vendes a domicili. Tanmateix, tot i el protagonisme empresarial innegable d’AEDOS en el projecte, i que he procurat resumir en quatre ratlles, sobta que en la informació que sobre l’editorial facilita la Biblioteca de Catalunya no aparegui enlloc la referència de la Geografia de Catalunya. ¿Ens haurem equivocat a la SCG en concedir-li una importància que altres institucions culturals no li donen?

Les paraules pronunciades al llarg de la sessió del proppassat dijous 11 de desembre a l’Institut d’Estudis Catalans, però, van ser la prova d’una altra valoració. En efecte, els quatre ponents van posar de relleu la importància de l’obra. El president de la SCG, el professor Josep Oliveras, també s’hi va referir a la presentació de l’acte, sense oblidar unes paraules de record per als dos socis que ens han deixat fa poc: Meritxell Pagès i Rafel Llussà.

En primer lloc, una intervenció molt ben mesurada del professor Joan Vilà-Valentí va servir per evocar el tarannà de les persones que van formar el consell de redacció de l’obra amb ell mateix: Josep Iglésies, Salvador Llobet i Lluís Solé Sabarís. Va destacar el lideratge incontestable del director de l’obra, el projecte funcionava amb ben poques reunions plenàries, de manera que la consulta personalitzada del director amb cada membre del consell era pa del dia. Els professors Josep Ma. Panareda i Antoni F. Tulla van referir-se als aspectes físics i humans del primer volum, respectivament. Panareda va emfasitzar l’ordenament relleu – aigües – clima – vegetació, sense fauna, la qual cosa equivalia a basar la geografia física del país en l’estructura del relleu modelitzada per Lluís Solé. Les comparances d’aquest model amb el de les geografies físiques anterior, la Geografia de Catalunya (1914) de Carreras Candi, i posterior, la Geografia

Física dels PPCC (1977) de Ramon Folch,van ser prou oportunes. Tulla, per la seva banda, després d’efectuar un dilatat repàs de la seva trajectòria professional, més o menys relacionada amb la Geografia de Catalunya, va enumerar els aspectes de caire humà tractats a l’obra per a concloure sobre les diferències entre el caràcter causal de les interpretacions que s’hi proposaven i l’anàlisi de processos de les interpretacions més esteses a l’actualitat. Finalment, el professor Enric Bertran efectuà una incursió sobre els continguts dels volums segon i tercer, és a dir, els aplecs de monografies comarcals en base a la divisió aprovada per la Generalitat republicana de 1936, estesa a la Catalunya del Nord i a la Franja de Ponent. Precisament, Bertran va destacar allò que avançava en encetar aquesta crònica: el valor de la Geografia de Catalunya com a referència de comparació històrica de dades, d’enfocaments i de paisatges amb l’actualitat.

De ben segur que s’haurien pogut comentar altres aspectes destacats de l’obra, la il·lustració fotogràfica i l’aparell cartogràfic, posem per cas, però el temps disponible no donava per a més. Sigui com vulgui, va quedar prou clar el valor emblemàtic de la Geografia de Catalunya, i del seu primer volum en especial, perquè, tal com l’Enric Bertran va tancar la seva intervenció, rememorant la dita d’un torero famós, “un clásico es lo que no se puede hacer mejor”. [Pau Alegre]