<<< retrocedir  Pel que fa als tècnics, Capel apel·la a la seva responsabilitat, i, l’Oriol Nel•lo va afegir i recordar que davant l’auge fora mida de la construcció d’habitatges a l’Espanya anterior a la crisi, tots els projectes constructius porten la signatura d’un arquitecte i els edificis han estat col·locats sobre el territori per urbanistes, cosa que demostra la responsabilitat de tots els que tenen relació directa o indirecta amb la construcció de la ciutat.

En un altre apartat Capel es pregunta sobre quins són o poden ser els nous agents de la ciutat, i és aquí on irromp amb força el tema dels moviments socials urbans, que no són objecte de cap capítol específic, però que jauen sota bona part del conjunt de l’obra. Sobre aquest aspecte Oriol Nel·lo creu que en els darrers anys hi ha una veritable ofensiva per alterar els equilibris i conquestes en matèria social urbana, com el dret a l’habitatge, a l’espai públic, als equipaments, al transport, a l’entorn saludable. Els avenços han estat qüestionats per un conjunt d’agents que a vegades amb la col·laboració de les administracions públiques tracten de maximitzar els seus beneficis a través de la renda del sòl, el mercat de l’habitatge, l’ocupació i privatització dels espais públics, la mercantilització dels serveis i l’endeutament familiar, sense parar esment en els danys que això pot comportar a la col•lectivitat. Rarament els perjudicats és poden convertir en agents, cosa que fa que els moviments socials siguin sobretot reactius, defensius, locals, monotemàtics, apolítics i ainstitucionals. Caldria que els moviments socials s’articulessin i tinguessin tanta tradició com els agents que descriu Horacio Capel en el seu llibre, que no només prenguessin consciència de la situació, sinó que passessin a ser proactius, multiescalars, transversals i polítics, i que es proposessin conquerir les institucions. Per Oriol Nel·lo aquesta és una de les principals conclusions on l’ha portat la lectura de la primera part del llibre.

La segona part del llibre, més breu que l’anterior, es dedica a l’estudi del mercat de l’habitatge i està formada per tres capítols. El primer tracta sobre l’evolució històrica de les formes d’accés a l’habitatge fins a finals del segle XIX. El segon es refereix a l’evolució de l’habitatge al llarg del segle passat, quan les administracions públiques comencen a legislar i a intervenir de forma creixent sobre el tema. El tercer exposa els canvis ocorreguts en el mercat d’habitatges en les tres darreres dècades.

Per a Nel·lo, el recorregut, interessant i erudit, porta de nou cap a unes conclusions de gran rellevància disciplinar i política. Després d’un segle d’esforços continuats per tal d’introduir la noció de l’habitatge com un dret, després d’haver aconseguit en molts països d’Europa avenços significatius, aquest dret no només no està garantit, sinó que els esquemes tradicionals adoptats per tal de defensar-lo estan en crisi o en retrocés. La situació d’endeutament de les famílies que això ha provocat, digué l’Oriol Nel·lo tot reblant el clau, es troba en molt bona mesura en els orígens de la crisi actual i les dificultats que travessem.

Horacio Capel ofereix en aquest llibre una panoràmica sobre les formes històriques que ha adoptat l’accés a l’habitatge en els dos darrers segle, i dedica el darrer capítol del llibre a la situació actual d’aquesta problemàtica, tot centrant-se, específicament, en el cas espanyol. L’autor considera essencial repensar les polítiques de les administracions públiques en matèria d’habitatge. En primer lloc, per comprendre l’evolució de la qüestió durant els darrers anys; en segon lloc, per dissenyar noves formes d’intervenció cara el futur proper, ja que ni les dificultats en l’accés a l’habitatge han desaparegut, ni l’efecte perniciós que la situació de l’habitatge té sobre el conjunt de l’economia ha estat resolt.

El fet que Capel conclogui l’obra tractant específicament del cas català i espanyol és, segons Nel·lo, una de les grans virtuts del treball presentat perquè connecta els debats actuals amb les qüestions teòriques plantejades en el volum. Però també, per la reivindicació del caràcter contingent de la pràctica geogràfica, de la necessitat d’utilitzar la nostra disciplina, amb el seu bagatge científic i teòric, per entendre, explicar i proposar respostes als problemes quotidians, que afecten la vida de tots nosaltres.

El professor Oriol Nel·lo acabà la seva brillant presentació remarcant que del llibre de l’Horacio Capel es desprenen una sèrie de lliçons importants que cal tenir presents i felicità l’autor pel seu treball i resultats.

Per acabar l’acte, intervingué el professor Capel, que es referí a la seva trajectòria vital i intel·lectual que el portà des de la seva tesi sobre La red urbana española, 1950-1960, fins a concloure la trilogia sobre La morfología de las ciudades, tasca a la qual hi ha dedicat ben bé els seus darrers quinze anys. Reconegué la influència que rebé en els anys setanta d’Henri Lefevre i de la nova revista Espaces et sociétes, que des d’un punt interdisciplinari analitzava les relacions entre

les societats i els seus territoris. Aquestes visions crítiques el portaren a escriure Capitalismo y morfología urbana en España (1975), un text que inicialment havia de formar part de la Geografia general de España (1979), dirigida per Manuel de Terán i Lluís Solé Sabarís, però que decidí ampliar i publicar abans de la sortida de l’obra esmentada. En el volum dedicat als Agentes urbanos y mercado inmobiliario de la Morfología urbana, torna al present a partir de la seva dedicació durant anys a analitzar la innovació en el camp de la ciència i de la tècnica, en el cas de la construcció de la ciutat. Aquesta dedicació el portà a fixar l’atenció en la creació de les xarxes telegràfiques, en l’electrificació de les ciutats o en els ferrocarrils. Quan va escriure el primer volum de la trilogia subtitulat Sociedad, cultura y paisaje urbano, va creure que a més de les idees bàsiques per entendre la morfologia i el creixement del pla de les ciutats havia de tractar dels jardins i de les innovacions en el disseny urbà, ja que moltes modificacions que van fer canviar el plànol de la ciutat tenen el seu origen en innovacions en jardineria, ja que sempre és més fàcil provar noves formes per mitjà de l’ordenació dels jardins que no fer-ho directament en obra urbana. El segon volum subtitulat Aedes facere: técnica, cultura y clase social en la construcción de edificios, és una proposta de reflexió sobre les relacions entre la tècnica, la cultura i les relacions socials, en el qual fa referència a la construcció d’edificis. Aquest tercer volum el va voler dedicar a l’estudi sistemàtic dels agents urbans que són decisius per la construcció de la ciutat i intervenen en el mercat immobiliari que és l’altre tema del llibre. Exposà que no havia tractat el paper dels industrials com a agents urbans, tampoc el tema del patrimoni urbà perquè les seves reflexions sobre la qüestió ja han aparegut enguany en un altre llibre (El patrimonio: la construcción del pasado y del futuro), i, tampoc no tracta profundament dels aspectes de l’especulació en la urbanització, malgrat haver-hi diferents referències a l’obra.

Per acabar va afirmar que en comptes de dedicar molt de temps a l’estudi del capitalisme en la construcció de la ciutat, ara era el moment d’estudiar a fons el paper dels capitalistes i que l’anàlisi dels temes urbans era bàsic perquè el futur de les ciutats era el futur de la humanitat en anar-s’hi concentrant cada cop més la població mundial, només així es podria contribuir a avançar cap el postcapitalisme. Donà també les gràcies als presents i al seu editor, en uns moments que no són pas fàcils per emprendre noves publicacions. [Josep Oliveras i Samitier]