<<< retrocedir  A la tarda, gràcies a Àngel Manzano (geògraf i professor de l’Escola Cooperativa El Puig) anàrem cap a Esparreguera per veure el taller de Ceràmiques Sedó, on fórem atesos per les dues generacions de la família que treballen en aquesta artística tasca. La filla ens explicà la tradició terrissaire d’Esparreguera, que l’any 1960 comptava encara amb 18 obradors, i més n’hi havia hagut com a conseqüència de les argiles que hi havia al terme, de l’existència d’una petita mina de plom i de la proximitat del mercat de Barcelona, que feia que en un dia a pas de cavall els productes de terrissa poguessin ser transportats a la ciutat comtal. Els forns anaven amb llenya provinent dels boscos als peus de Montserrat (Collbató, els Brucs, Esparreguera).

L’aigua necessària per treballar el fang procedia de cisternes i basses que recollien l’aigua de la pluja, ja que la vila quedava allunyada del Llobregat.

Antigament, pel mes de juny s’anaven a buscar les terres que es trituraven i es barrejaven amb aigua, filtrant després el caldo de fang i abocant-lo a una bassa de poca profunditat on s’evaporava l’aigua i quedaven les pastilles de fang que prèviament havien marcat de forma més o menys regular. Els blocs s’emmagatzemaven per poder-los anar convertint en peces de terrissa al llarg de l’any. Ara es trituren les terres amb una màquina o es compren fets els pans d’argila per fer la ceràmica, però abans es feia amb els peus, cosa ben fatigosa pel pes que representava xafar i aixecar el fang i que ha donat lloc a la frase “ves a pastar fang” com a condemna a la persona que podia estar molestant. Ens mostraren diferents peces de terrissa antiga fetes a Esparreguera (mesures de vi, conilleres, càntirs, vaixella de dol, gibrells i gibrelletes, etc.).

Els Sedó es dediquen a la ceràmica, un procés diferent del de la terrissa, ja que per fer una peça de ceràmica es necessiten dues coccions. La primera per coure la terra i la segona per coure els esmalts que donen color a la peça. Ens explicaren el funcionament dels forns que actualment funcionen amb gas o electricitat, i ens feren unes demostracions de com tornejaven uns gerros i seguidament els polien per a poder-los esmaltar. Veiérem també el taller on apliquen la pintura d’esmalt a les peces i igualment ens mostraren l’aplicació dels colors. Finalment poguérem veure una exposició de diferents peces realitzades pel pare i la filla, unes totalment de creació, altres resultat d’encàrrecs específics, i altres destinades a productes de consum.

Ells són la tercera generació de terrissaires, ja que l’avi Sedó s’independitzà d’una antiga terrisseria, finalitzada la guerra civil. El pas de la terrisseria a la ceràmica va ser gràcies als monjos terrissaires de Montserrat, especialment de l’aleshores pare Paulí. Els monjos havien après la tècnica de l’esmalt, però no la de la terrissa i convingueren que els Sedó els ensenyarien els secrets de la terrisseria a canvi que els monjos els ensenyessin a convertir la terrissa en peces de ceràmica. El bon resultat de l’intercanvi d’aprenentatges es feia evident. Avui dia els Sedó, produeixen diferents tipus de peces i figures de temàtica montserratina que es venen fonamentalment a les botigues de records del monestir.

Acabàrem que ja era fosc i era impossible anar cap a la Colònia Sedó i a la Puda dins el congost del Cairat, per veure diferents construccions de pedra seca. Per això els representants de la Secció de Geografia i Ciències Naturals del Centre Muntanyenc i de

 
A la fotografia, Feliu Trujillo i Glòria Trujillo Sedó en plena demostració a Ceràmiques Sedó.

 
 
Recerques Olesà van venir a can Sedó, i així a la sortida i per mitjà d’uns panells en Joan Soler, l’Ivan Fernàndez i la Natàlia Valldeperas ens exposaren la tasca que feien per donar a conèixer el patrimoni dels marges, barraques i altres elements de pedra seca que els pagesos d’aquelles contrades havien fet en els segles XVIII i XIX per aprofitar al màxim els terrenys penjats i poder-hi conrear la vinya i l’olivera. Ens quedàrem amb les ganes d’anar cap el Cairat, però quedava ben clar que en aquestes sortides tardorals després de dinar només es pot anar a un sol lloc, tal com ens repeteix el nostre vicepresident. Esperem que en una altra ocasió es puguin veure aquests indrets.

Una mica cansats, però amb el regust d’haver entès com es produïen les boniques peces ceràmiques que tan agraden, es tornà a Barcelona, quan el partit del Barça contra el Reial Madrid estava en fase terminal. La victòria dels blaugranes per dos a un permetia a tots els culés anar a dormir tranquils i satisfets. [Josep Oliveras Samitier]