El proppassat 1 d’octubre de 2013, a la Societat Catalana de Geografia i aprofitant sinèrgies amb el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es va dur a terme una conferència extraordinària impartida pel nostre soci honorari Vicenç M. Rosselló i Verger, titulada: El paisatge físic i cultural de la Serra de Tramuntana.

La Sala Pi i Sunyer era plena a vessar quan el president de la Societat Catalana de Geografia, Josep Oliveras, va presentar l’esdeveniment conjuntament amb Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la UAB i responsable d’una sortida amb estudiants de postgrau a la Serra de Tramunta de Mallorca. Tots dos van elogiar la conjuntura que havia permès dur a terme una ponència com la que s’estava a punt de presentar. Va obrir l’acte Joan Manuel Soriano, el qual va trencar estereotips a l’hora d’exposar els mèrits, molt sovint curriculars, que acostumen a acompanyar les presentacions dels ponents, i defugint qualsevol convencionalisme, va parlar de la figura de Vicenç M. Rosselló a partir de la seva relació personal bo i destacant-ne la seva saviesa, la seva capacitat de treball, la seva autoexigència (amb un sentit crític cap a ell mateix molt accentuat) i la seva concepció global de la Geografia, sense separar la Geografia Física de la Geografia Humana. Precisament, va ser aquest darrer punt el que va aprofitar Vicenç M. Rosselló per fer unes reflexions prèvies a la seva conferència en dir que el “paisatge” és una manera de fer Geografia i que s’ha de fer un cas relatiu de les modes que envolten aquest concepte perquè ell mateix ja n’ha viscudes tres. A més, sobre l’eterna discussió entre la Geografia Física i la Humana, va afegir que la Geografia és una ciència de connexions i que si es perden les connexions no fem Geografia, malgrat això –va dir- no ha d’impedir que els geògrafs/es puguin tenir certa especialització.

Referent a la conferència, la veritat és que esperem que ben aviat pugui ser publicada a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, perquè va ser una lliçó magistral de Geografia en majúscules. L’erudició del ponent li va permetre presentar-nos un conjunt de connexions, com ell mateix acabava de dir, a diferents escales territorials i temporals de la Serra de Tramuntana, des de l’estructura i la forma, passant pel color i el caràcter cultural propi de qualsevol paisatge. Una forma explicada des del relleu amb cims de més de 1.000 metres, on destaca el Puig Major d’en Torrella (1.443 m) i totes les morfologies que ha construït un sistema càrstic excepcional en un conjunt de valls longitudinals tallades pels cursos fluvials. Des del clima, amb pluges superiors a 600 mm i que poden arribar a 1.400 mm de mitjana anual, amb una cota de neu situada per damunt dels 950 metres, tal i com indiquen les “cases de neu” i unes temperatures mitjanes 4-5 graus més baixes que a la resta de l’illa. Va explicar que “l’illa de la calma” tot i ser una expressió que s’ha adaptat al caràcter dels mallorquins és deguda al menor vent respecte Menorca. La vegetació, pobra en quantitat d’espècies, però rica en endemismes producte de l’aïllament, la va explicar des d’un punt de vista fisiognòmic: la vegetació situada per damunt del 1.100 metres (Teucrietum subspinosi) i la que hi hauria d’haver per sota (Quercetum ilicis), fortament condicionada per l’activitat humana, ja sigui pel carboneig en l’alzinar o les plantacions d’oliveres a la muntanya o la vinya i els cereals a la part de marina.

La muntanya és com més amunt més aspra i amb sòls més escassos; per això l’activitat humana ha lluitat contra l’erosió i s’ha procurat terres amb marges de milers de quilòmetres de paret seca. Fet que va enllaçar amb la tendència a la gran propietat i les anomenades “possessions” que a muntanya

El perfil de la Serra de Tramuntana des del Turó de l'Home;
foto de Lluís Miquel López.