Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
 

 

<<< retrocedir   La clau en els camins és acreditar la possessió i per tant, l’ús públic és la possessió. Posseeixo si demostro l’ús públic, per exemple, una línia d’autobusos, una inclusió en un inventari de béns, etc. L’ús públic d’un camí des de temps immemorials i per tant, serveix la memòria mitjançant testimonis. Si bé això cada vegada és més difícil perquè la gent gran d’ara ja no coneix el territori com els d’abans. En canvi sí que serveix la cartografia històrica i s’usa el cadastre com un indici perquè hi poden haver inscripcions al cadastre que no siguin del propietari. El que no pot rebatre ningú, és a dir, el que s’usa com a teoria objectivable de l’ús públic és la manifestació d’una necessitat de pas. Per tant, el que has de demostrar és per què servia el camí i si se’n deriva una idea col·lectiva. Els camins públics s’han d’associar a un ús públic, i el que cal demostrar és que el camí servia per fer alguna cosa o per anar a algun lloc.

Pel que fa al temps immemorial l’antic article 343-2 del Codi Civil Català deia: “quan l’actual generació, ni per ella mateixa ni per tradició de l’anterior hagi conegut un estat diferent de les coses”, mentre que a Espanya s’associa a més de 100 anys. Anar més enllà de 101 anys ja és temps immemorial. Aquest fet planteja un problema. Per què els usos de lleure no han de ser un ús públic. Per exemple, des de quan es puja a un cim? Des de quan tenim guies que indiquen per on passar per anar a un cim? El problema és que no hi ha sentències en aquest sentit i per això encara ara tenim cims privats. Per exemple el cim d’Estela (Berguedà) és privat.

Dimarts 14 de maig (Xavier Campillo)

El segon dia va començar reprenent el tema de les vies pecuàries que s’havia iniciat el primer dia. Va situar els antecedents en la història dels diferents estatuts autonòmics, en els quals es parlava dels camins ramaders. En el darrer de Miravet això s’ha perdut. També es va mencionar el mapa 1:50.000 de Joan Vilà-Valentí i Salvador Llobet, elaborat a partir d’una enquesta però que s’havia perdut. I és que les vies pecuàries per Llei s’han d’inventariar, delimitar i amollonar. Però la realitat indica que més de la meitat dels expedients de classificació es van fer durant el franquisme i els 800 expedients que queden per fer al ritme actual s’acabarien l’any 2843!

 

 

Se’ns va explicar com els pocs expedients que es fan ara són en plans de concentració parcel·lària i, a més, els camins s’hi tracten poc. En les vies pecuàries a Lleida l’any 1916 es deixaven 30 i 70 metres d’amplada, avui en dia el màxim d’amplada és de 15 metres. Tampoc no s’atén a la finalitat específica del camí ramader, si és per transhumància o transterminància. En aquest punt es va posar l’exemple de l’inventari fet al Parc Natural de l’Alt Pirineu com un exemple que havia tingut en compte les fonts documentals des de principis de segle XX, la forma i la jerarquia de les rutes transhumants; per exemple, no és el mateix un camí carener, que un de vessant o un camí ral. I a partir d’aquests criteris es van acabar definint sis grans eixos que es proposaven protegir perquè són béns culturals i poden servir per dur a terme polítiques actuals de gestió del medi natural.

No obstant alguna experiència positiva, la problemàtica segueix sent present en general en la majoria de camins. Per exemple, el camí ral de Cardona hauria de tenir 15 metres d’amplada i actualment ha desaparegut per ocupació. A la costa es pot comprovar com la servitud de pas no sempre és respecta. A més, el límit entre el domini terrestre i el marítim es calcula en funció del pendent i a vegades això fa que coincideixi amb la meitat d’un vessant i no amb la cresta del vessant, tal i com es feia abans. La pavimentació dels camins no sempre respon a uns criteris de lògica. Molts camins s’han abandonat i altres s’han respectat poc amb actuacions poc adequades, tal i com es va demostrar amb exemples de Castellar del Vallès, Durro i Boí, Sant Antoni de Vilamajor, etc.

La regulació de l’accés motoritzat al medi natural

Arribats en aquest punt ja es tenia clar que els camins eren un objecte 100% geogràfic. Ara calia tractar-los en el marc de la gestió. I per tant, el primer punt a tractar va ser la regulació de la mobilitat. Però aquí Campillo va indicar com s’estava començant la casa per la teulada, ja que volem regular un ús per una via que no hem arribat a definir mai. La problemàtica d’accés motoritzat al medi natural s’inicia els anys seixanta i setanta, però és amb l’arribada dels turismes tot terreny als anys noranta que el model sociocultural d’accés al medi natural

 

 

canvia. Per això als anys noranta moltes comunitats autònomes faran lleis de regulació d’accés. Algunes fins i tot es basen en la Llei catalana de regulació d’accés (Llei 9/1995). Alguns dels aspectes més importants d’aquesta llei eren: 1. La prohibició de circular camp a través; 2. La prohibició de circular per camins d’amplada inferior a 4 metres no destinats expressament a la circulació motoritzada; 3. L’autorització de circular per camins d’amplada inferior si estan pavimentats; 4. La llibertat de circular per al trànsit qualificat (propietaris i serveis públics), etc, etc. A la Llei 10/2011 es va fer una simplificació i millora de la normativa però pensada per a les activitats de lleure. Així es permet la circulació motoritzada en pistes i camins inferiors a 4 metres d’amplada sempre i quan es basi en un acord amb el titular dels vials, que autoritzi aquesta circulació. També s’autoritzen excepcionalment competicions esportives als espais naturals, prèvia autorització de l’òrgan gestor de l’espai.

El problema, segons Campillo, és que la Llei 9/1995 era confusa i contradictòria, ja que fins i tot no se sabia si es parlava de camins públics i/o privats. Però la Llei 10/2011 és molt llarga i molt complexa, amb indefinicions importants com la del concepte “apte per a la circulació”, amb una gran exhaustivitat de conceptes que llavors no es regulen i amb contradiccions en l’àmbit competencial. El millor de la Llei és que els ajuntaments s’han atrevit a tancar camins i ara la gent comença a acceptar que hi hagi camins tancats. No obstant això, d’entre els punts més febles de la Llei hi ha la seva ineficàcia. L’amplada i tipus de ferm són independents dels impactes ambientals i socials (si espanto vaques ho faig a 3 i a 7 metres!); a més, no resulten de cap regulació ni estan associades a cap tipologia funcional, és purament arbitrària (en aquest punt es va recordar que l’amplada d’un camí depèn en moltes ocasions del pressupost per fer-lo i de l’amplada de la maquina que el fa!). La funcionalitat dels camins és una cosa que la Llei hauria de tractar i no fa. Per altra banda, el que ha acabat passant és que és impossible controlar l’aplicació de la Llei; no hi ha mecanismes de control i, per tant, no s’ha aplicat a cap comarca. La Llei no contempla ni promou el trànsit no motoritzat. A més, no hi ha cap país a Europa que reguli l’accés al medi natural en funció de l’amplada del camí.  
seguir >>>

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
12 de setembre de 2013
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxix
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat