Propostes per a un nou paradigma regulador de l’accés al medi natural i la mobilitat rural

<<< retrocedir   Vistes les contradiccions i mancances de la Llei, Xavier Campillo pensa que el millor que es podria fer és derogar-la i apostar per un model diferent; substituir la Llei per una política de camins. I en base a això va presentar als assistents al curs els aspectes més rellevants d’una proposta de modificació de l’articulat de la Llei 9/1995 de Regulació de l’accés motoritzat al Medi Natural preparada per a la Generalitat (amb data 29 de juny de 2010), a partir d’un conjunt de figures i texts. El marc de gestió general presentat es basava en tres branques: la regulació tècnica (construcció i millora i manteniment), l’inventari (que serviria per a la classificació) i la regulació d’ús (amb un bon suport de senyalització). Una de les coses que cal fer d’entrada és abandonar la idea dels criteris morfològics i apostar pels criteris funcionals, és a dir, regular l’accés en base a la classificació i la jerarquització funcional que se’n desprengui. D’aquesta manera per exemple proposava un ús comú obert a la xarxa de carreteres (incloent la xarxa veïnal), la xarxa rural pública i la xarxa forestal de 1a pública, i en canvi un ús restringit a les xarxes forestals de 2a i 3a, a les vies de servei (privades o públiques) i a la xarxa de camins rurals tradicionals (xarxa històrica). Els àmbits de la gestió haurien de ser els municipis, els Espais Naturals Protegits i l’Administració Forestal. Indicant que potser no caldria ni tan sols una llei, es podrien fixar regles bàsiques a partir de decrets. Una de les apostes més importants era la “no rigidesa” i per això, cal fixar-se molt bé en les especificitats del trànsit motoritzat de lleure i l’atenció específica als discapacitats, però també considerar el trànsit no motoritzat (per exemple: a peu per camins rurals tradicionals, en bicicleta per vies verdes i vies ciclistes, a cavall per vies pecuàries). Menció especial també es va fer a la forma de fer els inventaris de camins i la manera d’incloure’ls en el registre de la propietat, la qual cosa va donar peu a discutir la utilitat del cadastre i deixar clar que només havia de servir com a punt de partida, però mai ha de servir per dir de qui és la propietat; el títol de propietat és una altra cosa. A partir dels inventaris municipals també es va debatre sobre com publicitar la informació (inventaris municipals, planejament urbanístic, cadastre, cartografia oficial i temàtica) i la senyalització dels camins amb indicacions clares de les normatives aplicades. En general, la proposta va donar peu al debat i hi va haver força preguntes i diàleg entre tots els assistents al curs i el ponent.

Dijous 16 de maig (Rafael López i Xavier Campillo)

Camins senders i senderisme. Models de senyalització

El tercer dia dels curs va ser conduït per Rafael López Monné, el qual va començar la jornada dient que caminar cada vegada té més rellevància perquè cada cop som més urbans. I va defensar el fet de caminar com a font de

satisfacció (va citar la Walking Society) i la tercera dimensió del viatge que és el viatge a peu, perquè ara la gent es trasllada i transita poc, va dir. L’interès de caminar està en com veiem les coses, en fer que la relació amb el territori sigui molt més íntima.

Dit això i a partir de preguntar per on caminem va mencionar les dues accepcions que té el concepte sender. Ja que un sender pot ser una categoria viària, un tipus de camí que té un propietari o bé un itinerari de senderisme senyalitzat, és a dir, una infraestructura equipada. I és clar, ja es veu que són dues coses completament diferents. En relació amb el fet de considerar el sender com un equipament, com una “marca” inscrita al registre de la propietat mercantil, cal tenir en compte que la senyalització serà el principal equipament del senderisme i la millor manera de fomentar rutes a peu.

Així, a partir de la discussió sobre els models per senyalitzar itineraris (amb propostes concretes com GR, PR...) i camins no motoritzats com a via alternativa, se’n van mostrar imatges, es van comentar diferents tipus de senyalització i es va tractar el tema principal del dia, que no era altre que respondre al fet de com fer transitable la xarxa rural amb models de senyalització que serveixin a tothom. Defensor de la xarxa de senyalització suïssa, perquè tot ciutadà suís pot recórrer el seu territori a peu des de les poblacions seguint les indicacions com si fos a la xarxa de carreteres, va exposar quins eren els principals objectius d’una xarxa pedestre senyalitzada i quines característiques havia de tenir. Per això va dir que calia considerar els diferents usuaris, que va distingir en tres nivells: públic familiar o 1r nivell, interessos concrets o 2n nivell i públic expert o 3r nivell. Així mateix va parlar dels diferents tipus de senyal (la vertical direccional i bàsica és la més important, però també hi ha la de continuïtat i seguretat i la informativa) i la informació continguda en la qual va destacar el nom del camí i la importància que respongui al coneixement de la població. Una idea subjacent de tot plegat es basava en el fet de transformar el camí per convertir-lo en patrimoni. Per això cal prioritzar els noms dels camins que responguin a una funcionalitat pública defugint escales excessivament locals i pensant que una bona escala per cartografiar els camins és la d’1:25.000 (escala excursionista de referència), malgrat que va advertir que les noves tecnologies ho canviaran tot i en el futur es podrà estalviar molts diners de senyalització.

Una anàlisi DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) dels camins i la seva senyalització va donar peu al debat i a la pregunta de fins a quin punt un itinerari és una necessitat pública. Pregunta que es respon pensant en la quantitat de llocs on la gent camina per la carretera. També es va comentar el paper patrimonial dels camins o “fils de la memòria” i de la importància que els escolars surtin a caminar amb els mestres, posant l’exemple del Priorat on les escoles apadrinen camins.

La xarxa de camins del Priorat

A la segona part de la tarda es va presentar l’impuls del turisme a peu i de l’enoturisme a la comarca del Priorat. Un projecte que va néixer l’any 2007 del mateix sector turístic i a través del Consell Comarcal, vinculant senderisme i món del vi de i l’oli. L’experiència del projecte va permetre a López Monné explicar la dificultat per trobar camins i fer el territori transitable a peu però per altra banda era un projecte que complia amb diferents objectius pensats per al Priorat perquè: 1. Permetia potenciar formes de turisme vinculades amb el vi i l’oli. El turisme a peu era coherent amb els valors que volia transmetre el Priorat. 2. Era un procés a llarg termini que pensava en el Priorat com una destinació internacional de turisme a peu. 3. Creava sinergies entre el turisme, la recuperació i la valoració del patrimoni. 4. Reforçava les singularitats del Priorat. Per això es va fer un estudi per veure quins eren els camins més importants del Priorat i es van dissenyar un conjunt de rutes seguint diferents principis: 1. El plantejament conceptual basat en el vi i l’oli, és a dir, tradició i innovació, esforç i cultura agrària. 2. Delimitació territorial basada en la Denominació d’Origen (DO) Priorat, per això va ser necessari identificar cellers, cases rurals, en definitiva on era la gent que s’hi volia implicar. 3. Fer les actuacions de forma prioritzada, aprofitar els camins per on es podia passar i obrir-los almenys 1,5 metres per tal que el camí es vegi. 4. La divulgació era fonamental, quina estratègia de comunicació farem servir, com ho explicarem. Tot plegat es va concretar en circuits de 2 dies de durada per incentivar tota mena d’escapades. Una guia que ha publicat conjuntament amb Toni Orensanz a l’editorial Arola amb el títol de: “A peu pel Priorat del vi i l’oli”. L’exemple va acabar amb diferents reflexions sobre les estratègies seguides, l’èxit d’algunes de les coses fetes i les petites frustracions provocades pel desplegament de tot plegat, per acabar amb els principals reptes de consolidació de tot el projecte.

Els camins dels Colls i Miralpeix

Xavier Campillo va cloure el curs explicant com la sortida prevista als camins de Colls i Miralpeix s’havia pensat com un exemple paradigmàtic del procés que se segueix a l’hora de fer un inventari de camins i com un compendi de problemàtiques diverses complexes difícils de gestionar. Va aprofitar l’aula per mostrar el procés des d’un punt de vista gràfic i cartogràfic il·lustrant tot el procés documental i va emplaçar a tothom a la trobada del dissabte, que malauradament no es va poder dur a terme, per analitzar els conflictes apuntats a la sessió que resumien el curs complet i tots els vessants presentats pels ponents.

En definitiva, molt bon curs i satisfacció general d’haver aprofundit en l’apassionant món dels camins. [Albert Pèlachs]