<<< retrocedir  La segona de les lliçons al·ludides fou la laudatio adreçada a Pau Vila en 1979, en ocasió de la investidura d’aquest geògraf sabadellenc com a doctor honoris causa per la UAB. A partir d’aquí Nel·lo traçà una biografia familiar i professional d’un Lluch que acabaria esdevenint un dels geògrafs més reputats del país. La referència a Vila quedava justificada per unes trajectòries que admeten la comparació: mentre el geògraf de Sabadell impulsà un canvi de paradigma en la geografia catalana que perdurà cinquanta anys, Lluch jugà un paper innovador en la introducció de les geografies quantitatives i radicals els anys setanta. En aquest context situà la fundació, de conjunt amb el seu germà Ernest, de l’editorial Oikos-Tau, la creació del Departament de Geografia de Bellaterra i la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, que acolliren professionals de diversa procedència en ares dels enfocaments pluridisciplinaris de la geografia.

Montserrat Galera agraeix l'organització i participació a l'acte; foto d'A. Pèlachs (SCG).

La quarta lliçó, l’última en l’ordre expositiu del ponent, que no temporal, retrocedí a 1985, quan el discurs d’acceptació del Premi Ramon Fuster, atorgat pel Col·legi de Doctors i Llicenciats. Aquí Lluch explica la seva manera de fer: la necessitat de treballar en equip, l’obstinació a mantenir un ideari, la incapacitat de compartimentar el saber, la reivindicació del voluntarisme... Oriol Nel·lo acabà recomanant la lectura sencera d’aquesta al·locució, reproduïda al llibre introduït per Abel Albet, que recull els escrits d’Enric Lluch, perquè és un dels pocs textos en què aquest darrer parla de si mateix, del seu caràcter i de la seva trajectòria. Una trajectòria que esdevé, en paraules de Nel·lo, un exemple de com bastir una voluntat col·lectiva per mirar d’anar cap a una societat més equitativa, més culta i més justa.

Abans que el president Giner donés l’acte per acabat, Montserrat Galera, vídua d’Enric Lluch, prengué la paraula i en nom de tota la família Lluch donà les gràcies a l’IEC i a les institucions organitzadores de l’homenatge. [Enric Bertran]