destruïts, afegí, per estar escrites en “lengua mediterránea”, paraules textuals pronunciades per un Llobet francament excitat. Tanmateix, cal afinar la transcendència de la peculiaritat lingüística com a causa de l’espoli documental de 1939.

Certament, la publicació oficial de l’Atlas Internacional dels Núvols (1930) en les tres llengües pròpies (francès, anglès i alemany) de l’Organització Meteorològica Internacional i en català – condició posada per Patxot per pagar l’edició completa de la seva butxaca – havia enverinat les relacions, ben migrades i si se’n poden dir així, del SCM amb el servei meteorològic estatal, el qual, d’altra banda, s’havia desentès de pagar una versió de l’Atlas en castellà. En llegir la documentada exposició de Batlló sobre les converses i correspondència, abans i després de 1939, entre els directius del servei espanyol i els del català, i amb Patxot mateix, em sembla endevinar una raó d’enverinament més potent que el de la llengua, sense menystenir aquest factor de cap manera.

Durant la II República s’havia consumat la independència de facto del col·lectiu d’investigadors del SMC respecte del cos oficial espanyol de meteoròlegs. El xoc funcionarial havia de produir-se a la primera ocasió propícia, amb el resultat de l’anulació del més feble. I aquesta ocasió va arribar el 1939.

D’ençà la recuperació de bona part de la documentació espoliada al Servei Meteorològic de Catalunya, i del seu dipòsit a la Cartoteca de Catalunya l’any 1983, els estudiosos del patrimoni científic català han tingut més elements de coneixement. Calia, doncs, aclarir i divulgar, de totes passades, les circumstàncies en les quals es va descabdellar la maltempsada. El recull de textos publicats sota el títol 1939: els núvols confiscats, n’és una contribució decisiva i oportuna. [Pau Alegre, 4 de febrer de 2018]