fa un repàs de l’obra realitzada per diversos d’aquests professionals vinculats al bisbat de Solsona, amb especial atenció a aquests quatre, dels quals citem una obra per a què serveixi de referència: Claudi Duran i Ventosa (autor del nou seminari diocesà), August Font i Carreras (dissenyador del cambril del Claustre), Bernardí Martorell (arquitecte del cementiri d’Olius) i Isidre Puig i Boada (responsable de l’església de Mollerussa).

El tercer i darrer assaig del catàleg, “El cementiri d’Olius, un poema líric en pedra” [p. 104-145], correspon a Raquel Lacuesta, membre la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi. Lacuesta fa una tipologia dels cementiris sorgits de la necessitat de construir-los fora de les poblacions, establint l’evolució dels recintes tancats, amb trames ortogonals, sense vegetació i tombes socialment jerarquitzades, als cementiris romàntics, que incorporen jardins i arbres no mancats de simbolisme en un entorn més amable, fins arribar al cementiri paisatgístic del segle XX. En aquest corrent de completa integració en la natura, el cementiri d’Olius presenta unes característiques pròpies: “arcaisme, modernisme, gaudinisme i naturalisme són fonts d’inspiració de conceptes i idees constructives que serveixen a Bernardí Martorell per a fer aquesta petita gran obra arquitectònica que és el cementiri d’Olius.

Un cementiri on, més enllà dels estils i les modes, es fonen naturalesa, paisatge, arquitectura i poesia” [p. 117]. És aquesta la raó del títol de l’article de Lacuesta.

Segueix, la professora Lacuesta, amb una acurada descripció dels diversos elements arquitectònics del cementiri i dels documents i plànols relacionats amb la seva construcció. Finalment, ens presenta un altre cementiri projectat per Benardí Martorell, el de Cambrils, al Baix Camp, que respon a un clima i una topografia diferent del d’Olius, però que hi comparteix la idea filosòfica que “estableix la igualtat de l’ésser humà en relació amb la mort, amb les seves creences religioses i amb el seu retorn a la natura” [p. 140].

El catàleg, que comença amb una fotografia a pàgina completa de Bernardí Martorell es clou amb una altra del bisbe Vidal i Barraquer, arquitecte de capçalera, el primer, i client-pacient i patró, el segon, que il•lustren aquesta simbiosi de relacions laborals i personals de dos personatges cabdals en l’obra artística del bisbat de Solsona. Entremig una munió de magnífiques fotografies, procedents de fons ben diversos, no us han d’estalviar la visita a l’exposició. Teniu el que resta d’any per anar-hi. [Enric Bertran, Solsona, 7 de setembre de 2016, vigília de les festes de la Mare de Déu del Claustre]