tenir interès historiogràfic. Com a mostra de les seves variades realitzacions, valen les nombroses il•lustracions del text, entre les quals destaquen l’església parroquial de Navàs, la custòdia de la catedral de Tarragona, els bancs de la capella de la Mare de Déu del Claustre i l’aquarel•la del cambril, o la càtedra i el bàcul del cardenal Vidal i Barraquer.

La peça fonamental, però, de Bernardí Martorell a la diòcesi de Solsona és el cementiri d’Olius, una obra inserida en un àmbit rural i emmarcada en un corrent artístic, el modernisme, eminentment urbà. El professor Puigvert posa de relleu que “el petit cementiri d’Olius destaca sobretot per la seva integració sinuosa en el paisatge i pel fet de respectar l’orografia preexistent de l’espai ... es tractava, ras i curt, de maldar per un urbanisme que trenqués amb el predomini de la quadrícula i la regularitat de les línies rectes i dialogués tothora amb les realitats preexistents” [p. 32]. És una construcció que sembla formar part de la natura i, en aquest sentit, “trenca amb els cementiris convencionals neoclàssics de nínxols i jardins de topiari” [p. 32].

El segon assaig del catàleg, titulat “La presa de consciència en matèria patrimonial: els arquitectes i el bisbat de Solsona (1850-1960)” [p. 76-99], és degut a Carles Freixes, enginyer en edificació i membre de la Comissió Diocesana del Patrimoni de Solsona. L’estudi de Freixes posa de relleu com “fins a principi del segle XIX era potestat de l’ordinari diocesà vetllar per la correcta conservació del patrimoni eclesiàstic” [p. 80], com “amb els nous acords Església-Estat i l’embrió de la presa de consciència en matèria patrimonial, es van començar a crear petites estructures eclesiàstiques destinades a vetllar per les restauracions monumentals” [p. 80], que s’encomanaran només a arquitectes, en detriment dels mestres d’obres, i com “el segle XX i sobretot després de la Guerra Civil, les juntes de reparacions de temples es convertiran en les Comissions de Patrimoni” [p. 81].

En el seu article, l’enginyer solsoní tracta, així mateix, de la instauració de la figura de l’arquitecte diocesà, com a culminació de la influència francesa en matèria de preservació del patrimoni que arriba amb la Renaixença, i