el període repassat pel llibre Girona en època contemporània, ciutats com, posem per cas, Sabadell, Terrassa o Manresa esdevindran veritables capitals gràcies al motor de la indústria. No és el cas de Girona. Aleshores, el capítol s’escora vers les transformacions en els transports i les comunicacions en la mida que esvaïren els factors que fins a l’adveniment de l’Estat liberal havien diferenciat de manera rotunda i palpable el camp i la ciutat. Així, Carles Gorini proposa explicar l’extensió i modernització de la xarxa viària, els ferrocarrils, la telegrafia i el telèfon com una contribució al reforçament de les capitals provincials com a centres de poder polític i administratiu.

Els curadors tanquen el llibre amb unes notes sobre “sociabilitat, cultura i esports” [p.187-201] en les quals remarquen el batec i l’empremta ciutadana que van representar els espais de sociabilitat de l’època. La Devesa, el Teatre municipal, el Casino i alguns cafès eren els preferits per les classes benestants i la seva freqüentació ha restat immortalitzada en la literatura de ficció de Bertrana, de Palol, de Pla i d’altres. Els espais de sociabilitat interclassista i popular informals (la festa de carrer, la fontada, l’aplec...), sovint heretats de segles anteriors, han

perdurat en el record intergeneracional, rere la seva desaparició progressiva, mentre que no és fins als albors del segle XX quan prenen cos els espais específics de sociabilitat que perduraran fins avui dia: camps d’esports, cinemes, sales de ball, etc.

El desenvolupament dels cinc capítols esmentats, més un d’introductori, molt breu, sobre la dinàmica demogràfica gironina, fa bo el fil conductor anunciat de bell antuvi com a fonament i corol·lari de tot plegat, i s’encasta en una visió més general en la qual “les ciutats, són, ben mirat, laboratoris amb un gran potencial per a estudiar i explicar (amb les mateixes singularitats) la concreció de problemàtiques històriques més generals”. I, al capdavall, Mònica Bosch i Joaquim Puigvert reconeixen que “han de ser els visitants [de l’exposició i els lectors del llibre], és clar, els que ens diguin o ponderin fins a quin punt ha estat així, i és per això que, a l’hora de concebre l’exposició i aquest llibre el nostre principal nord va ser, a través del poder evocador dels objectes i de les imatges, ajudar a llegir i mirar el paisatge de la Girona actual d’una altra manera, és a dir, en clau històrica i evolutiva”. [Pau Alegre, juliol 2016]