més evidents: l’eclesiàstica, la provincial, la judicial i l’educativa, encapçalada aquesta darrera per l’Institut Provincial. Hauria estat bo de furgar en la capitalitat militar. Tinc la impressió que era la mare dels ous, més encara que l’alçaprem, de totes les altres capitalitats, ja des del segle XVIII, quan la monarquia borbònica va reforçar la ruta estratègica de Barcelona al Portús amb l’erecció de les fortificacions modernes de Girona, les d’Hostalric i el castell de Sant Ferran de Figueres. Però potser seria demanar massa. En part, aquesta capitalitat estratègica gironina és tractada per Jordi Bohigas al capítol segon, “Un període polític convuls” [p. 21-46], una síntesi d’alta divulgació dels esdeveniments, els protagonistes i les actituds succeïdes a Girona durant la Guerra del Francès, la revolució liberal i la Restauració, per acabar en la Segona República i la Guerra Civil: “el 4 de febrer [de 1939] les tropes de la IV Divisió de Navarra entraven a Girona...”.

Ignasi Gubert i Rosa M. Gil s’encarreguen d’explicar aquell aspecte de la capitalitat gironina que, de ben segur, atraurà els geògrafs i geògrafes de manera singular. Hi ha molta literatura geogràfica sobre “les transformacions del paisatge urbà” [cap. 4; p. 101-144] de les ciutats catalanes durant els dos darrers segles. El resum que n’ofereixen aquells dos estudiosos per a la ciutat de Girona és ben reeixit. L’enlluernament per la

monumentalitat, esperonada pels plans de reforma interior i l’enderroc de les muralles, no va estalviar els gironins i les gironines vuitcentistes del dilema universal de triar entre restaurar o conservar. Se’n van sortir prou bé. Durant la primera meitat del segle XX, les transformacions urbanes de la ciutat es desplacen, a poc a poc, cap a l’altra riba de l’Onyar. L’Eixample de 1895 ordenaria la construcció immobiliària d’aquell sector amb un deix de monumentalitat continguda, de bon to amb la capitalitat política provincial, tot deixant lloc a edificacions de gran atractiu arquitectònic en l’estela dels corrents artístics imperants a l’època: modernisme, noucentisme, funcionalisme... Però, “la fi de la Guerra Civil i les depuracions polítiques i professionals interromperen definitivament el projecte dissenyat durant tres dècades”.

En el capítol cinquè, “Les innovacions industrials i tecnològiques” [145-186], Josep Clara i Carles Gorini procuren donar un paper respectable al sector industrial gironí en la construcció de la capital contemporània. Clara reconeix, tanmateix, ja d’entrada, que “el procés industrialitzador fou modest, condicionat pel marc físic i social, allunyat de Barcelona i dominat per la ideologia conservadora”. En efecte, la fàbrica, i el món empresarial i obrer que li van associats, no va tenir, a Girona, el protagonisme decisiu en la construcció de la ciutat contemporània. No cal pas comparar-la amb Barcelona. Durant