s’anuncia al subtítol del llibre. Res d’això. La interpretació cartogràfica de l’expansió de la ciutat estudiada per gairebé totes les ponències són referides als canvis en l’ocupació del territori barceloní durant el segle XIX, en un lapse temporal que desborda la centúria fins abastar el darrer terç del XVIII i el primer del XX. Així, la raó de la presència de les dues aportacions esmentades a les jornades rau, sobretot, en la reflexió que efectuen sobre la recepció del desenvolupament científic modern del segle dinou i la seva aplicació local en la confecció de mapes geològics i aixecaments arqueològics.

Tanmateix, el gruix més important de treballs, fan referència, en efecte, al reflex del creixement urbà de Barcelona en els mapes vuitcentistes. En aquest caient, es fa evident l’ordenament cronològic de les aportacions, bonament arrambades a alguna fita cartogràfica notable. Les dues ponències que segueixen fan referència, en concret, a plànols que expressen l’arrencada d’una nova dinàmica territorial i la manera d’entendre-la geogràficament. Són “La cartografia dels terrenys de la Granota i el Joncar i del Rec Comtal, 1756-1836” [56-73] i “Els plànols d’alineació de carrers a Barcelona, 1772-1817” [74-93] de Meritxell Gisbert i Marina López, respectivament.

La desclosa urbanística de la ciutat de Barcelona sobre el seu pla, a partir de la demolició de les muralles (1854), va obligar a repensar la seva representació en profunditat. Ja n’havia parlat Salvador Tarragó a les “primeres” Jornades. Ara, és Ramon Grau qui hi torna en estudiar els materials cartogràfics manuscrits llegats per Ildefons Cerdà a “Conèixer per transformar. L’empresa cartogràfica d’Ildefons Cerdà, 1854-1865” [94-119]. Cosa semblant fan Francesc Nadal i Luis Urteaga a les ponències respectives, “La cartografia municipal de Gràcia, 1850-1897” [120-143] i “Dos planos de Barcelona formados por el Cuerpo de Estado Mayor del Ejército, 1870 y 1885” [144-161], en les quals repassen la progressió metodològica i tecnològica experimentada en l’aixecament de plànols durant la segona meitat del segle XIX, ja siguin efectuats per topògrafs autòctons com al·lògens. La millora dels resultats, vist des d’una perspectiva de modernitat implacable, és prou evident en la ponència llegida per José I. Muro, “Un plano exacto de la ciudad de Barcelona. La Brigada topogràfica de Ingenieros, 1915-1930” [162-183].