El segon capítol, sota l’enigmàtic encapçalament “Un entremig territorial i institucional”, comença per descriure la progressiva institucionalització de la presència del govern de la Catalunya autònoma al territori nord-català. La Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, inaugurada el 2003, visualitza l’esmentada presència i contribueix a concretar l’acció transfronterera que es pretén dur a terme. Ara bé, la tasca no està exempta d’obstacles, particularment els que s’encarreguen de sembrar els Estats francès i espanyol mitjançant els organismes propis desplegats en aquell territori, les argúcies jurídiques, les inèrcies i terminis administratius. Per a exemplificar-los, descriu les dificultats per a la creació de l’Eurodistricte de l’espai català transfronterer. Finalment, l’autor revela les claus per entendre el títol del capítol. La Generalitat de Catalunya representa en l’espai transfronterer un “objecte polític” singular, entremig territorial perquè hi ha terres catalanes a banda i banda de la frontera; entremig institucional perquè Catalunya es considera i aspira a ser reconeguda com una nació i no pas com una regió. Tanmateix, si bé l’autor certifica un

balanç globalment positiu de la tasca duta a terme per la Casa a Perpinyà, els darrers anys considera que algunes circumstàncies personals l’han sumit en una crisi que en compromet els resultats.

El tercer capítol s’inicia amb la constatació de l’ambivalència amb que França és percebuda des de Catalunya, entre l’admiració per la seva “potència cultural i política” i el rebuig del model “lingüicida i assimilatiu de qualsevol diversitat interna”. El triomf absolut del projecte nacional francès a la Catalunya del Nord, malgrat la resistència d’alguns defensors de la llengua i la cultura catalanes, deixa un estret marge de maniobra a la intervenció paradiplomàtica de la Generalitat. Des del punt de vista geopolític, aquesta s’ha orientat en dues direccions, la identitària i l’econòmica. La primera comporta la difusió d’elements (història, llengua...) “que constitueixen la permanència dels territoris, a pesar de les sobiranies polítiques contingents”. La segona és definida com una “política pragmàtica”, aprofitant l’impuls de les polítiques d’integració europea, que s’orienta a accions de desenvolupament territorial. Els