El títol del llibre es podria traduir com “L’acció del govern català a la Catalunya francesa (2000/2014). Una política exterior de l’interior”. Porta doncs implícita una de les qüestions clau que tracta de dilucidar: l’ambivalència de territori estranger i de territori intern que la Catalunya del Nord té per al Govern català. Les relacions institucionals entre els dos territoris naveguen, amb paraules de l’autor, entre la política de bon veïnatge i la paradiplomàcia d’un pseudoestat envers un territori gairebé domèstic.

La denominació del territori estudiat pren una especial rellevància d’inici. Joan-Francesc Castex-Ey repassa al pròleg la càrrega que comporta cada una de les denominacions a l’ús (Roussillon, Pyrénées-Orientales, Pays catalan...) i justifica per què al títol es decanta per “Catalunya francesa”, mentre que al cos del llibre empra “Catalunya del Nord”, expressió que confessa més propera a les seves conviccions. Tampoc defuig el procés polític a Catalunya (del Sud o “autònoma”, com sovint apareix al text) iniciat el 2010, perquè els canvis que provocarà en l’articulació amb Espanya repercutiran òbviament en les relacions amb la Catalunya del Nord.

A partir d’aquí, el llibre s’estructura en tres capítols. El primer, que porta un títol proustià, “A la recerca del passat perdut”, d’inici explicita l’origen del “fet català”, utilitzant l’expressió de Pierre Vilar. Hi esmenta la “fluctuació dels límits territorials” i la “discontinuïtat de l’exercici d’un poder català independent”. Són precisions gens sobreres per a un públic francès generalment poc avesat a entendre de nacions sense Estat. Encadena amb la descripció del que anomena “l’espai vital simbòlic”, el territori extern on Catalunya intenta exercir una certa influència, fonamentalment cultural. Es tracta d’Occitània i dels Països Catalans, per bé que en destaca la “geometria variable” que prenen els contorns d’aquest espai en funció de les iniciatives. Tanca el primer capítol un repàs als moments de retrobada entre els dos territoris catalans separats per la partició imposada al Tractat dels Pirineus de 1659, i que recreen un “imaginari pancatalà”, una “catalanofonia identitària de proximitat”. L’autor es pregunta si la construcció d’aitals representacions comunes respon a una determinada estratègia d’influència política. No aporta cap resposta, però assenyala la dura competència dels referents francesos i espanyols en aquest mercat.